Venim de l’Àsia

Es calcula que la Xina és a punt d’arribar, si no hi ha arribat ja, als mil milions d’habitants (1.000.000.000). Quan les xifres de població agafen aquesta dimensió, no es pot pretendre que el cens sigui exacte.

Com és sabut, la Xina només és una part de l’Àsia, la població total de la qual és d’uns dos mil quatre-cents milions, exactament tota la població mundial ara fa trenta anys. En trenta anys el salt ha estat enorme: els habitants del planeta hem superat els quatre mil milions.

Els asiàtics, doncs, són majoria absoluta: més de la meitat dels éssers humans viuen en aquell continent. Tot plegat fa una sensació de “massa”... que és una sensació profundament falsejada, almenys al meu entendre. Parlar dels “asiàtics” és una generalització molt més temerària que parlar dels “europeus”. Fa impressió, per exemple, adonar-se que a l’Àsia hi ha “blancs” –asiàtics d’arrel, no importats– “grocs” i “negres”, amb tots els matisos dins aquesta classificació convencional. Molts estudiosos afirmen que l’origen de les races humanes es troba a l’Àsia. I no fa menys impressió que el continent asiàtic hagi estat el bressol de totes les grans religions –budisme, hinduisme, confucionisme, islamisme, judaisme, cristianisme– i d’altres i molt nombroses creences. Àsia, doncs, ha estat plataforma creativa de la humanitat i avui en conserva els contrastos més radicals i la complexitat màxima. Avui podem parlar, per a entendre’ns, d’una cultura europea, però no podem parlar d’una “cultura asiàtica”.

Sé que tot això que dic és elemental, però el fet que hi hagi coneixements elementals no vol dir que els hàgim assimilat. Els europeus som uns “asiàtics històrics” que hem evolucionat d’una manera peculiar i en certa manera unidireccional: la densitat demogràfica –la proporció entre poblament intens i espai relativament reduït– pot explicar algunes de les característiques bàsiques dels europeus, entre les quals la tecnificació i l’expansionisme. L’expansionisme, especialment el polític i el religiós, ha hagut de fer marxa enrere amb la descolonització: ara ens replantegem si el camí de la tecnificació total, pel qual hem avançat d’una manera tan brillant, duu a alguna banda.

Vista des d’Àsia, Europa és una excèntrica península del seu continent; un “extremisme”. On les religions s’han burocratitzat, els Estats s’han fet dogmàtics i el progrés es fa bullir dins una olla exprés que té la vàlvula reguladora embussada. Venim de l’Àsia, però, on anem?