A la tres
‘L’Oca’: ferida oberta
“Els equips de rescat començaven a posar en filera els cadàvers dels avis que no se n’havien sortit i els tapaven amb mantes. Fins a vint-i-un cossos
Ahir es va complir un quart de segle de l’enfonsament de L’Oca a l’estany de Banyoles. Quan va passar, qui escriu ja treballava en aquesta casa i s’ocupava de les informacions del Gironès i el Pla de l’Estany. Una trucada del meu cap de l’època em va ordenar deixar tot el que estigués fent i enfilar cap a Banyoles. La barca s’estava enfonsant. En arribar hi havia molts nervis. Alguns ciutadans i els cossos de rescat havien començat a intentar salvar els passatgers i als turistes que havien aconseguit arribar a la vora se’ls donava mantes perquè s’abriguessin. Les seves cares estaven totalment descompostes. Desesperació de veure com gent amb qui compartien vacances estaven atrapats, com la barca a la qual minuts havien pujat per fer un passeig s’anava enfonsant i com un dia que pensaven bonic s’acabava convertint en un espectacle dantesc. Un Joan Solana desencaixat, l’alcalde del moment, juntament amb personal municipal, feia el que bonament podia. Mentrestant, davant de la pesquera, els equips de rescat començaven a posar en filera els cadàvers dels avis que no se n’havien sortit i els tapaven amb mantes. Fins a vint-i-un cossos. Aquell mateix dia es començava a dir que els propietaris havien foradat l’embarcació.
El naufragi de L’Oca es va convertir en un serial que va posar Banyoles altre cop a la boca de tothom. No feia tant havia estat una subseu olímpica i havia viscut la polèmica del boiximà del Museu Darder atiada per un metge anomenat Alphonse Arcelin. La capital del Pla de l’Estany tocava fons i es deixava tot sol l’Ajuntament. Bones paraules, suport verbal, però una realitat: l’Estat se’n rentava les mans tot i que la competència de la navegació era seva. La tragèdia de L’Oca va capgirar la vida de Banyoles i, per descomptat, la de les famílies de les víctimes. Un llarg procés d’investigació i un judici amb moltes ombres van tancar el procés. Però més de dues dècades després el record d’una tragèdia que s’hauria pogut evitar continua molt present en la memòria col·lectiva banyolina. I moltes ferides no han pogut cicatritzar.