Panellets

La gràcia i la desgràcia dels panellets és que atipen. Tenint en compte el seu preu, és una sort que la gent no trigui gaire a dir prou. No caldria sinó que es desfessin a la boca com un bolado. Costen molts diners, sí, però almenys també costen d’empassar. Si el cost és en funció de la satisfacció temps, al costat d’altres dolços i requisits el panellet té un preu per minut més enraonat que no ho sembla.

La desgràcia és que, si t’agraden els panellets, descobreixes amb una certa irritació que aviat et passen les ganes de fer forat a la safata. Dius “mira, encara un altre”, però no triga a envair-te la frustració del llaminer, que ja no pot continuar menjant allò que continua agradant-li.

Aquests anys hem assistit, els panelletistes, a la progressiva adulteració del panellet, afeixugat encara més del que li escau per alguns ingredients poc nobles. Se suposa que la intenció era no haver d’augmentar gaire el preu a base de rebaixar la qualitat del massapà i companyia. Ara he sentit veus del gremi que defensen la confecció de panellets amb tota l’exigència, costi el que costi. Hom pot pensar: “Bé, més m’estimo menjar-ne dos d’excel·lents que quatre de vulgarment atapeïts.” Ai, que això és una trampa! Si són més bons, precisament en menjaré més. Si tenen una massa una mica més flonja, un gust més fresc de matèria pròpia i menys aroma artificial, si en definitiva són més digeribles, la butxaca s’indigestarà. Endavant, però, que un dia és un dia.

Ben mirat, però, un dia ja no és un dia, d’ençà que ens han pres Tots Sants. Els pastissers, per tal d’evitar un possible fracàs, han panelletitzat tota la setmana. Com que ho han fet en defensa pròpia i alhora en defensa de la tradició, no hi tinc res a dir. L’any vinent, però, com que Tots Sants tornarà a ser festa, haurem de procurar que el costum s’identifiqui molt concretament amb la nit i el dia de Tots Sants. Les coses que s’esbraven no duren tant com les que es concentren. La pastisseria tradicional té molts enemics: la pèrdua de qualitat, que la fa menys atractiva al paladar; el preu de les matèries primeres, que han de ser pures; el cost de l’elaboració artesana (no em parleu dels pastissos industrialitzats); la mania del règim, etc. Un altre enemic seria no limitar molt els dies de venda de panellets. La dispersió fa perdre interès, desvirtua el ritual. Si tinguéssim quinze dies per a votar, l’abstenció seria més gran. Si tenim massa temps per a fer una cosa, és probable que no arribem a temps de fer-la.

El panellet, que és compacte, demana concentració. I mentre el paladegeu penseu en una altra de les seves gràcies: no té traducció en castellà. No tot ha de ser bilingüisme.