‘Delirium tremens’

Mai havia vist tant de risc a conseqüència d’una conjuntura política des de l’any 1975, quan va traspassar Franco. Aquell era un canvi d’època que també anunciava una transformació del sistema com a repercussió de l’assassinat de Carrero Blanco, i que va representar la ruptura del conegut “atado y bien atado”, en paraules del vell general. No obstant, gràcies a unes confidències que se’m varen fer arribar, el garneu general gallec havia postil·lat “y a los cinco años, lo que el pueblo español quiera”.

Ara el paisatge és més abrupte: no hi ha rei expectant, sinó rei condolit i en risc; no hi ha horitzó d’expectatives amb esperança, sinó tenebroses nuvolades en la perspectiva econòmica; no existeixen ànims de “pont” entre ambdues ribes del riu, sinó tot un desplegament de confrontació des de la riba esquerra. Ànim de diàleg? Ni hi és, ni se l’espera... Mai ha existit una amenaça més patent per a la democràcia del 1978 com la demencial aventura que avui du a terme Pedro Sánchez, bé sigui per acció o reacció. Tancar la porta a l’altre gran interlocutor (11 milions d’espanyols) és animar al suïcidi, estimular el xoc o retornar als tremolosos temps de les dues Espanyes. És conscient Pedro Sánchez de la magnitud del seu desafiament? Són conscients els ciutadans del perfil cada vegada més chavista que està cobrant la deriva de les nuvolades de tempesta que planen sobre nosaltres?

La meva ment s’omple dels ressons de les confidències viscudes durant anys amb el president Tarradellas en el seu exili de Saint Martin le Beau, a la Casa dels Canonges o al seu pis de via Augusta. El seu missatge era contumaç, persistent i absolut: “Mai més els fets d’Octubre! Era el seu pèssim record dels infortunis del 6 d’octubre del 1934: la desafortunada data del pas endavant del president Companys. Tot seguit, la presó, la Guerra Civil i per a Companys, la mort. Tarradellas era tan persistent en aquesta asseveració, com en la seva entestada desconfiança dels bascos: “Sempre ens han donat pel c... als catalans.”

Dues asseveracions, dues sentències... i així estem: el seguidisme dels bascos filoterroristes (Bildu) i l’albada dels “fets d’octubre” en perspectiva d’una negociació que ens pot portar al descarrilament democràtic, o la suplantació chavista de la democràcia constitucional del 1978. Èxit o fracàs?

Dins el meu considerando estimatiu, és més de la segona que de la primera. Un èxit de Puigdemont pot donar llum a una tempesta espanyola sense precedents. Un fracàs de Puigdemont precipitaria Catalunya a un conflictivisme empíric en combustió.

El vell Tarradellas no va vacil·lar mai en la seva sentència, la qual cosa a mi em provocava angoixa, i des de l’experiència i reconeixement de 37 anys d’exili, em sepultava sempre en la reflexió fatídica d’un destí. No haurà arribat l’hora de glosar el Per la concòrdia de Francesc Cambó? Hi ha moments de vertigen en els quals per prudència és aconsellable escoltar els vells. Ho deia Plató i ho rebien els qui entreveien el rumor del “mori Cambó!” que les Corts radicals proferien al carrer durant la Segona República.

Necessari és dir les coses, defendre el caràcter i la identitat d’un poble, però no menys urgent és la cautela dels experimentats i de qui té vivència de la història i gran sentit de l’oportunitat. Un xic de seny no estaria mal. Per això Jaume Balmes escrigué El criteri en veient com el general Espartero bombardejà Barcelona al 3 de desembre de 1842. Crec que s’ha de canviar d’escenari, si es vol arribar lluny.