Un conte que és veritat

La ciutat de Girona té un nou cronista oficial. No és un càrrec (o encàrrec o honor) que generi una gran expectació entre la ciutadania. De fet, hi deu haver molta gent que ni tan sols té notícia de l’honor o de l’encàrrec, això és, convertir-se en una mena de notari de la vida diària de la població, de la gent i dels carrers. A Barcelona, per exemple, no tinc constància que avui existeixi aquesta figura, tot i que està prevista en l’organigrama municipal. El 1972, el periodista Andreu Avel·lí Artís i Tomàs va ser nomenat cronista oficial del cap i casal. Ho va ser fins a la seva mort, el 2006. Des d’aleshores la seu és vacant i no sembla que hi hagi gaire rebombori ni agitació per cobrir-la. A Girona, l’últim cronista va ser el senyor Enric Mirambell, des de 1987 i fins que va morir, ara fa tres anys. Una de les característiques més notables d’aquesta responsabilitat és que qui l’entoma ho fa amb la consciència d’assumir-la fins a la fi dels seus dies, com passava abans amb els papes de Roma. Ara, ja no. Ara només queden els cronistes oficials.

És una tasca no remunerada les característiques de la qual depenen en bona mesura del tarannà de qui la dugui a terme i de les prioritats que estableixi. Vull dir que el cronista pot ser un testimoni privilegiat que proposa una observació del present o algú que es deleix per gratar en el passat per oferir lectures actuals. Boadas, que és un reputat arxiver, un dels més prestigiosos del món, en l’acte de nomenament va afirmar que “sense documents, no hi ha coneixement” i hi va afegir que el que avui són actes administratius demà seran testimonis històrics. Ha passat sempre. La civilització es basa en l’administració. Un paper gris es torna daurada petja del passat, exemple de continuïtat i transmissió de la cultura. El cronista (fidel al llegat i a la mirada pròpia) hi és, com deia García Márquez, per “escriure un conte que és veritat”.