Amnistia i autodeterminació!

El 15 d’octubre del 1977 es va promulgar la llei d’amnistia. Avui fa més anys d’aquell acte, 46, que no pas aleshores de l’afusellament del president Lluís Companys. Havien passat 37 anys d’aquell assassinat institucionalitzat. L’amnistia del 77 era, en realitat, la segona, perquè havia tingut un precedent amb el reial decret llei 10/1976, de 30 de juliol, que va atorgar una amnistia parcial. L’oposició no es va conformar i d’aquí va néixer la nova amnistia. La mobilització de l’antifranquisme, sobretot a Catalunya, va contribuir a arribar a aquest desenllaç. Les manifestacions massives per l’amnistia de l’1 i el 8 de febrer del 1976, prohibides pel governador civil, Salvador Sánchez-Terán, que acabava de substituir el falangista Rodolfo Martín Villa, van propiciar el reial decret. La manifestació de l’11 de setembre del 1977 va donar com a resultat la llei d’amnistia, contra la qual no va prendre posició cap partit (Aliança Popular i Euskadiko Ezkerra es van abstenir).

Encara que amb els anys s’hagi pogut jutjar aquell temps amb una visió molt crítica, especialment perquè l’amnistia va beneficiar, també, els sàtrapes del franquisme, cal ser justos amb la manera com es va viure aleshores. És legítim que les noves generacions vulguin superar l’amnistia del 1977 i reclamin responsabilitats per la repressió de la dictadura. Ara es pot fer, però seria un error històric, presentisme pur, donar a aquella amnistia un significat que no va tenir al seu moment. Perdonin que faci propaganda d’un nou llibre meu, que porta per títol Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme. 28 d’octubre de 1973 (Penguin-Rosa dels Vents), però és que hi explico el procés de transició a Catalunya a partir del canvi cultural i social de finals dels anys seixanta i principis dels setanta.

L’amnistia no és mai un perdó, encara que jurídicament estigui tipificada entre les “mesures de gràcia”. Per tant, una amnistia és molt diferent d’un indult, per començar, perquè és una mesura col·lectiva que és resultat d’una presa de posició política. L’amnistia comporta l’extinció del “suposat” delicte, mentre que l’indult no el perdona, perquè el considera provat, i esborra la responsabilitat penal de manera individualitzada. És a partir d’això que l’amnistia no està plantejada com una concessió de qui té el poder d’aprovar-la, que en aquest cas són les Corts espanyoles, sinó resultat d’una negociació prèvia entre els actors polítics i del reconeixement de la legitimitat dels actes perseguits. Els en poso un exemple històric.

El 20 de febrer del 1936, pocs dies després de les eleccions que havia guanyat el Front Popular, el govern presidit per Manuel Azaña va aprovar un decret d’amnistia per alliberar 30.000 represaliats pels fets d’octubre del 1934. S’estava reclamant des del mateix dia que havien estat sentenciats. Eleccions i amnistia era el lema que el diari La Rambla va estampar en la portada del 17 de juny del 1935. Qui havia estat secretari de Companys, el periodista Brauli Solsona, ho justificava així: “Sense deixar de pensar en l’esdevenidor, tinguem en compte sobretot el present. I el present és que hi ha centenars, milers de camarades nostres als presidis, a les presons, a l’exili. I que hi estan perquè –equivocadament o encertada– es llançaren a la violència per defensar les essències del règim republicà.” Em puc imaginar els clatellots que devia rebre Solsona per aquesta darrera afirmació. En tot cas, aquella amnistia va ser tan transcendent que la reacció de la dreta i els militars ja sabem quina va ser. Avui dia és impossible un cop d’estat, però l’amnistia cou a la dreta i a l’extrema dreta tant com les va exaltar en el passat.

No ha estat Pedro Sánchez qui ha posat sobre la taula de la negociació de la seva investidura l’amnistia dels condemnats o encausats pel procés. La cosa ha anat al revés. Han estat els partits independentistes els que han reclamat el compromís de Sánchez amb l’amnistia com a condició prèvia per poder arribar a un acord global. Té el mateix esperit que el títol de l’article de Solsona: “Primer de tot… amnistia.” El crit dels manifestants del 1976-1977 era ben clar: “Amnistia i llibertat!”, i era tan important una exigència com l’altra. Ara el crit és un altre, poc harmònic per cantar-lo, però igualment precís: “Amnistia i autodeterminació!” Tot forma part d’una mateixa negociació més àmplia que inclou, sobretot, triar algú, un mediador internacional, que esdevingui el garant que tot allò que es pacti es compleixi. A diferència de la taula de diàleg pactada per ERC amb Sánchez el 2019, que li donava a ell la preeminència, en aquest cas serà el mediador qui dirigirà el procés a petició de les dues parts. Això és un reconeixement polític de l’octubrisme mai vist. I ha de donar alè a l’independentisme.