Cànnabis de l’hort
Fa quaranta anys la família tenia llogats els baixos d’un mas de Garrigàs a un home originari de muntanya. Es deia Ramon i havia estat dècades mariner en cargos, com solia dir ell (cargo ships, ‘vaixells de càrrega’), que transportaven de tot a qualsevol lloc del món. D’un vaixell a l’altre, l’home havia menat una existència “de pel·lícula”: bohèmia, atzarosa, arriscada... en les geografies més remotes i en les condicions, a vegades, més precàries. Parlava sis o set idiomes –l’havia sentit parlar alemany i ho feia amb elegància– i havia passat temporades en llocs insòlits com Madagascar i les Guaianes acompanyat de senyores exòtiques dignes de reportatge. L’atzar el va portar al poble i ara navegava per una videta plàcida i desvagada. Al mateix mas, els meus pares feien hort i es veien gairebé cada dia. Un dia van contemplar amb simpatia una iniciativa d’en Ramon: sembrava llavors, com si fos grana, posem, de ceba. L’home, atesa la seva curiositat, els va dir que es tractava d’una planta, coneguda pels seus viatges, adequada per a les amanides i que, posteriorment i assecada, servia d’espècie i fins i tot es podia fumar com si fos tabac; vaja: tres-en-uno. La mare, més interessada per les coses de l’hort, va escoltar-se’l sense cap mena de dubte i la cosa va quedar així; ves a saber què mengen en aquestes Àsies i Amèriques que ha conegut en Ramon, devia pensar. Enllestit el planter, en Ramon el va distribuir per la rega com si fossin albergínies o pebroteres, i a casa no van fer cas de l’aspecte perquè ja tenien assumit que era una novetat exòtica. Hem de dir que aquells anys, a pagès i en persones d’una certa edat, tot això que avui és tan mediàtic era senzillament desconegut. Un dia que vaig anar al mas, vaig quedar parat: aquelles formes de les fulles i aquell to de verd eren inèdits en qualsevol hort convencional. En Ramon, mentre les herbejava i passava la regadora, em va picar l’ullet i la cosa va quedar així. Va arribar un moment que les plantes van ser tallades, assolellades, etc. No sé si la mare es va preguntar mai si algun d’aquells brots, quan eren tendres, havien format part de les amanides d’en Ramon; per a ella aquells vegetals inèdits van ingressar al seu immens arxiu de memòria com “les plantes d’en Ramon”.
