El gran pecador

Per a un ateu, gràcies a Déu –com deia Buñuel–, el sentit del pecat adquireix un significat de redempció en lloc de càstig. Potser per això el cantautor Joan Isaac, juntament amb la immensa actriu Carme Sansa i els músics Antoni-Olaf Sabater i Queralt Camps, piano i contrabaix respectivament, han decidit dedicar la seva proposta conjunta als set pecats capitals. Alerta! Muntatge que presenten aquest divendres al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà, i en el qual conviuen cançons de l’autor d’A Margalida amb poemes de la Marçal, l’Estellés, l’Abelló, el Rosselló-Porcel i el Pere Quart, entre d’altres. Pecat, com a ofensa a la norma establerta, càstig davant la desobediència i condemna a la llibertat i el plaer; el mateix Joan Isaac podria ser el paradigma del gran pecador. I just aquest 2023, quan li toca complir 70 anys de vida, resulta que celebra 50 anys dedicats a l’ofici de cantar. Mig segle en pecat. Una xifra que té un mèrit afegit quan això succeeix en un país i en una llengua que alguns pressuposen pecat original en via d’extinció. Al novembre ja està anunciada festa grossa al Palau. Darrere, doncs, d’aquest mateix pecat de cantar, hi trobaríem el seu admirat Luigi Tenco, que després de no guanyar al festival de San Remo va optar pel suïcidi i, en conseqüència, per la condemna eterna. Un altre dels noms insignes en la seva confraria de pecadors seria el del cubà Silvio Rodríguez, fidel a la revolució dels homes, les cues de núvol i els unicorns blaus abans que a qualsevol divinitat espúria. Tot i que potser la màxima afinitat la trobaríem amb el seu germà Luis Eduardo Aute, per a qui la transsubstanciació de tantes verges en levitació dibuixades en capelles i temples no és més que la sublimació de l’orgasme en què es fonen cos i ànima. I de tots ells, n’ha sabut fer fabulós botí i extreure el millor rèdit artístic a través de les seves “joies robades”. El veritable pecat, en el cas d’Isaac, caldria atribuir-lo a aquells que van optar per no incloure la seva cançó més reconeguda, el seu clàssic particular, en la pel·lícula dedicada a Salvador Puig Antich, l’últim executat pel franquisme. Però val més girar full pel que fa a la misèria i posar el focus en l’excel·lència d’un autor íntim i sensible a qui mai robaran la força. I ja ho saben, si poden, no se’l perdin i sentiran dins seu la redempció del pecat encara que no l’hagin comès.