Dies revolts

Catalunya és un dels principals centres logístics i productors de haixix i marihuana de tot Europa. Els experts alerten que aquest assentament d’estructures per al cultiu i distribució de les –diguem-ne– drogues toves habilita unes autopistes i una escalada per al narcotràfic de les drogues dures. La degradació social ja no es pot dissimular. Ens està quedant un pessebre d’allò més bonic. Com a mostra, un altre botó. Cap de setmana rere cap de setmana, amb una passivitat política i mediàtica que voreja l’anestèsia social, estem naturalitzant una violència criminal de baralles amb matxets, apunyalaments, trets de pistola..., que sacseja Barcelona preferentment, tot i que no de manera exclusiva. No crec que sigui exagerat pensar que les bandes de l’hampa s’estan repartint el territori, aquestes fronteres interiors que acaben essent infranquejables i desertitzen els espais civils a través de l’extorsió i la violència. Més. Sembla també que s’està instaurant l’hàbit de culminar les festes amb saquejos a comerços i destrosses del mobiliari públic i privat. Em sap greu entonar un apocalíptic “¡Qué mal todo!” Però vist el paisatge, també atapeït de robatoris i atracaments, aquest diagnòstic sembla un principi de realitat obligatori.

És evident: el model està col·lapsant. I la iniciativa política es dilueix submisament enmig de l’entramat oligàrquic entre poder econòmic i mediàtic. La manca de resposta política se substitueix amb una inflació retòrica institucional per no sortir de la zona de confort ideològica i anar fent ús d’un programari caducat i inoperant. Així, una certa dreta s’emmiralla en Bukele i, com a única recepta contra la inseguretat, aposta per la vulneració de drets humans i la presó entesa com a venjança. I una certa esquerra enamorada dels focs artificials dels seus propis llavis justifica l’erosió comunitària en nom de la “desigualtat social”, com si aquest concepte fos un conjur per exculpar la responsabilitat individual. S’acosten dies revolts.