De set en set
Se’ns moren els artistes
Com se’ns en van els artistes, amb l’estudi acabat d’arreglar, els quadres a mig pintar, el pot ple de colors que s’aniran liquant sense ningú que els unti. Em venia al cap Didier Lourenço, tot allò que va deixar inacabat, davant el primer mar de la tardor, encara sense el fred, però tot canviat, amb tan poca gent, les terrasses endreçades i un núvol esgarriat per un cop de tramuntana. Lourenço es va morir al pic de l’estiu, i al cap de poc, a casa d’uns amics, hi vaig veure uns quadres seus, amb aquella felicitat com una escampadissa d’arabescos en flor. Els tenien al dormitori del fill, que és allà on no han d’entrar mai les tenebres, i la finestra s’obria als camps segats de l’Empordà com una prolongació d’aquella bellesa pròdiga: els grocs incandescents i el miralleig de les fulles d’olivera, com les cabelleres al vent disseminant rere seu una pluja de pètals. Fins aquell moment, no era una pintura que m’agradés gaire. Em semblava d’un optimisme massa estudiat, però aquell dia la vaig entendre. Perquè ve la tardor, i aquesta altra llum, més tèbia, més tallant, i has de rendir-te a la convicció amb què Didier Lourenço pintava l’alegria, com si no existissin les tenebres. I ve que també se’ns mor, en plena tardor, Àngel Jové, que havia, al contrari, mirat de cara una certa foscor que conté igualment la vida perquè realça allò que queda a sota i ho sosté tot: un cordill, una pedra, una petxina, una fotocòpia d’una fotocòpia, una ombra esgratinyada damunt el paper que mirarem absorts, cada vegada més sols perquè no hi seran ells per dir-nos: mira, el món és aquesta pobresa i aquesta plenitud.