Tribuna
La gran renúncia docent
“Sense llibertat, el mestre perd tota dignitat. Sense respecte ni reconeixement per part de la comunitat, no s’atreu les persones amb millors habilitats i aptituds
“Notícies com les d’Eivissa, on es planteja hostatjar mestres als càmpings i albergs de joventut, deixen ben clares les condicions d’indignitat d’un ofici qualificat
En rebre el premi Nobel de literatura, Albert Camus, va tenir dos pensaments; el primer per a la seva mare, el segon per al seu mestre de primària, Louis Germain, a qui va escriure una carta commovedora on agraïa tot el que havia fet per ell, tant pels seus ensenyaments, com pels seus esforços, com pel seu exemple. També va mantenir el contacte i l’admiració per Jean Grenier, mentor durant el batxillerat, que sempre va estimular el seu afany per enfrontar-se a reptes intel·lectuals. Eren altres temps. En un món on la immediatesa ha devorat antigues virtuts com la paciència, la cultura o l’agraïment, no resulta habitual els reconeixements per aquells professionals que al llarg de dècades han actuat com Germain i Grenier. Potser perquè ens trobem un món on l’humanisme de Camus ha enfonsat les seves cotitzacions al mercat global.
El 2021, l’economista Anthony Klotz va batejar com Great Resignation un fenomen que venia detectant des de feia anys i que la pandèmia va accelerar. La Gran Renúncia –com aquí hem traduït– implica milions de persones que abandonen les seves professions per fatiga, manca de reconeixement, males condicions laborals... Una de les més afectades és la docència. Pel que fa als Estats Units, el 2022 la National Education Association assenyalava que el 55% d’ensenyants estaven disposats a abandonar la professió. Atribuïen aquesta sensació d’estar cremats (90%) a factors com ara l’increment i inutilitat de la burocràcia (80%); els baixos salaris (78%); el mal comportament dels estudiants i la manca de respecte de les famílies (76%), o la manca de temps per preparar correctament les classes (73%). A França, l’any passat hi va haver més places a les oposicions docents que aspirants, i el 63% de les baixes per malaltia no són substituïdes. A Espanya, l’informe de la Fundació SM, descriu un panorama similar, amb dades preocupants: la il·lusió per la seva professió ha davallat del 60% el 2007 al 24% actual. De la mateixa manera, el 2007, davant la pregunta “si trobés una feina similar, deixaria de ser professor”, només un 22% estava disposat a fer-ho. Setze anys després, el percentatge s’enfila al 58%.
Són fets coneguts pels representants polítics. En són conscients perquè cada vegada els costa més trobar joves graduats, sobretot en especialitats amb sortides professionals alternatives, disposats a entrar en una professió massa qüestionada. En les darreres oposicions han quedat places desertes. Més enllà de qüestions relatives a condicions laborals, assignacions pressupostàries i canvis legals, aquest problema pot acabar essent irreversible. És més fàcil millorar el pressupost educatiu que omplir el forat que implica una deserció creixent i silenciosa.
Evidentment, al darrere del fenomen hi ha una clara degradació material de la professió. Els 1.500-1.800 € d’un mestre que comença el fan directament pobre a ciutats com Barcelona. Notícies com les d’Eivissa, on davant la manca d’allotjament es planteja hostatjar mestres als càmpings i albergs de joventut, deixen ben clares les condicions d’indignitat d’un ofici qualificat. Tanmateix, el problema principal sembla un altre. Louis Germain o Jean Grenier avui es moririen de fàstic perquè en les darreres dècades s’ha produït una proletarització professional. La “Nova Gestió Pública” implica aquest nivell de càrrega burocràtica que fa del tracte i la feina amb els alumnes la part més prescindible de la jornada laboral. El reforçament d’unes direccions cada vegada amb majors tendències caciquistes i una autonomia de centre amb projectes pedagògics més enrevessats i metodologies inversemblants, han despullat l’ofici d’una llibertat intel·lectual i autonomia professional que en constituïa el principal atractiu. Sense llibertat, el mestre perd tota dignitat. Sense respecte ni reconeixement per part de la comunitat, no s’atreu les persones amb millors habilitats i aptituds. Més enllà, la decadència professional també s’enllaça amb la degradació d’una institució escolar que ja no funciona com a ascensor social, que aprofundeix en segregacions i incoherències, que ha deixat dissoldre la disciplina i el respecte com a relació normal amb la ciutadania, que al seu torn es correspon amb una evident descomposició de l’ordre social.
Els mestres, com Germain i Grenier, eren els sacerdots d’una mena de República laica. La lenta i silenciosa deserció representa una metàfora de l’agonia d’un cert concepte de civilització.