El poeta que més bé llegeix

Narcís Comadira només va llegir una estrofa d’un dels seus versos, en el que recordava com es vestien les dones de la casa per anar a un acte social. Va ser dissabte, dia 21, a Les Fires en primera persona. Com els que ja tenim una edat, recordava unes Fires fredes, perquè feia esment de les pells que es posaven i que també venien a can Llens, l’establiment familiar del carrer Nou. Però Comadira, que és moltes coses, és bàsicament un poeta. Un bon poeta. Un altre escriptor que també fa versos, Josep Maria Fonalleras, ho explicava encertadament al final de l’acte: “Comadira és el poeta que llegeix millor els seus versos.” I va llegir de manera esplèndida el text emotiu amb què va desgranar els seus records de les Fires, quan les atraccions encara eren a la Gran Via.

Quan es remou la memòria, sorgeixen coses sorprenents i s’entra en un estat d’agitació mental i sentimental, va reconèixer Comadira. Ell va centrar els seus records en les olors, “el baf oliós de les grans peroles on es feien els xurros que després, ensucrats, ens menjàvem amb inconscient alegria”. L’olor de Sant Feliu barreja de cera, encens i humanitat, en aquelles misses que presidia el bisbe Cartañà, Pepet Vermell en la terminologia popular. El cotó beneït i l’óbolo que es donava a canvi d’aquell cotó fluix que els creients creien que treia el mal d’orella, en aquella preciosa capella versallesca que Comadira imagina que el bisbe Sivilla potser va encarregar a l’arquitecte Ventura Rodríguez, a qui va confiar altres construccions a Girona, entre les quals l’Hospici.

Comadira menjava castanyes, però no recorda fer la castanyada. En menjaven, però li agradaven més els moniatos dolços que li feien a casa. Va recordar també com a casa seva qui celebrava l’onomàstica triava el menú i va esmentar uns calamars farcits i el pou, una mena de tortell de puré de patata i pilotilles, i els panellets que encara li agraden, els de pinyons, fent un passeig per la memòria de les confiteries més properes, des de cal Negre, al mateix carrer Nou, al can Faura, al final de l’Argenteria, passant per can Campistol, can Verdaguer, can Pratdesaba i els dos can Puig, el de la Rambla i el de l’Argenteria. També va tenir un record especial per la coca del profeta Isaïes de can Pratdesaba. I no es va estar de recordar les salsitxes de frankfurt de les Fires i la mostassa picant i líquida amb què les regaven i que era com la glòria del cel per a un jovenet de catorze anys, el 1956.

Les olors i els sabors. I els sons, el soroll, fressa o garbuix, com va definir el que volia explicar. Seguint amb el programa del 1947 que va editar el seu avi i que va entregar després de l’acte a l’Arxiu Municipal, va recordar com una tarda, la del 28 d’aquell 1947, es feien 18 repics de campana, passava la banda del regiment d’infanteria Alcántara 33, abans de les sardanes i el concert popular. I va ironitzar amb la banda militar que passava per sota casa seva tocant Los Voluntarios en aquelles Fires en què van actuar les orquestres Bolero i Pizarro, el solista Antonio Machín o la Companyia Lírica de Marcos Redondo. En anys en què es podia veure Aida al Teatre Municipal. Olors, gustos, sons, records de les Fires de Narcís Comadira.