Milei

Sovint costa entendre el que voten a fora. Mireu, si no, el cas de l’Argentina, on l’histriònic Javier Milei, una mena de versió local de Trump i Bolsonaro, acaba de passar a la segona volta presidencial. És veritat que tothom el donava per guanyador ja en la primera i que el peronista Sergio Massa l’ha frenat. De moment. Milei, que no perd la condició de favorit, encara té oportunitats d’entrar a la Casa Rosada el mes vinent. Ultradretà, populista, llibertari, anarcocapitalista... a Milei se li han enganxat moltes etiquetes per definir un personatge que ha fet de la guerra a la “casta” política el seu leitmotiv. El candidat de La Libertad Avanza proposa un programa de privatitzacions que abraça la sanitat i l’educació, i la dolarització de l’economia. Carrega contra la justícia social i defensa la compravenda d’òrgans humans, diu, per posar fi a les llistes d’espera per a trasplantaments. També, la tinença d’armes, amb algun matís. En un país amb una situació econòmica i social desesperada, es pot entendre que sedueixi molt jovent amb la promesa d’un horitzó. El que preocupa és que sigui al preu d’unes polítiques ultraliberals que s’han revelat fracassades en el continent i, sobretot, al preu de blanquejar la dictadura militar dels anys setanta i el seu execrable terrorisme d’estat.