Suborn o xantatge
Primer cas. Som a Chicago dels anys trenta, en una botiga qualsevol. Entren dos personatges i parlen amb l’amo. Diuen, si fa no fa:
–“Aquesta ciutat s’està tornant molt insegura. Vostè mateix va ser robat fa poc. Nosaltres li oferim un servei de protecció. Cada setmana passarem a cobrar. I podrà estar tranquil.” De mala gana, és clar, el botiguer paga i viu, justet, però en pau.
Segon cas. Som a les Espanyes del franquisme. Un individu entra en una empresa i demana pel responsable, l’amo si pot ser. Ell representa una revista que promociona accions en favors dels orfes de la Guàrdia Civil, posem per cas, o de les vídues de militars... Faria un gran servei a la pàtria si inserís i pagués uns anuncis periòdics a la revista. L’empresari té clar que no en traurà cap profit d’aquells anuncis. Però els paga i queda tranquil.
Tercer cas. Som al 2016, a les oficines del FC Barcelona. Un senyor que es diu José María Enríquez Negreira i que és el vicepresident del Comité Técnico de Árbitros demana pel president del club i li ofereix els seus serveis com a informador.
–“Vostè ja veu que el Barcelona, de fa anys, es veu perjudicat per les decisions d’alguns dels col·legiats. Jo els puc donar informes de cada un dels membres del col·legi i així vostès, el seu entrenador i els mateixos jugadors sabran en tot moment com s’han de comportar.”
Els directius pensen que el preu és molt car, però n’estan tan cansats, de lluitar contra la mala disposició de l’estament arbitral, que decideixen pagar els informes. Ningú sap si els 1,4 milions d’euros pagats entre el 2016 i el 2018 han servit de gaire res.
De fet, ara que se’ls acusa de suborn, jo diria que, com en els casos primers, es tracta clarament d’un xantatge. Es paga per estalviar-se un mal que et pot fer el mateix protector que cobra. En aquest cas, el Barça comprava la imparcialitat dels àrbitres. No pas la parcialitat.
Esperem que els jutges que estudien el cas siguin imparcials. Sense haver de pagar per endavant.
