L’avorriment

De tant en tant hi ha, per aquests mons de Déu i de la democràcia, un regidor d’ajuntament que dimiteix. Abans això no passava. No dimitia ni Déu, potser perquè havia dimitit la democràcia. Els motius que justifiquen una dimissió poden ser molt diversos perquè a més del dret a dimitir hi ha el deure de dimitir.

L’explicació que ha donat, per a plegar, un tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sevilla és, al meu entendre, indiscutible: dimiteix perquè s’avorreix als plens.

No li podem pas donar la raó ni la hi podem negar. No tan sols perquè ignorem què passa a les sessions de l’ajuntament sevillà, sinó perquè, encara que en tinguéssim una informació detallada, l’avorriment és un fet absolutament subjectiu. Allò que diverteix els uns avorreix els altres, i no caiguem en la temptació d’aplicar-hi la lògica. No caldria sinó que codifiquéssim i reglamentéssim l’avorriment! El dret a avorrir-se és inalienable i –com els antics bitllets del tramvia– personal i intransferible.

Hi ha qui l’avorreix Mozart i qui l’avorreix el sainet televisiu madrileny, i encara aneu a saber si un dia els qui es divertien fent “jogging” ho comencen a trobar avorrit i els qui s’avorrien només d’imaginar-s’ho es posen a córrer i s’ho passen d’allò més bé. En l’avorriment es refugia la llibertat íntima, i per això mereix molt de respecte.

Dit això, potser ja puc exposar una opinió personal: els actes públics que s’organitzen en el nostre país solen ser molt avorrits. Així que es munta una reunió més o menys nombrosa, més o menys formal, ja ens podem disposar a la inevitable lata o “llauna”, que diem la gent. Totes aquelles persones que, d’una en una, són amenes i àgils, es fan lentes i reiteratives. Les persones-llebres són engolides per la reunió-tortuga. Se solen llegir uns papers redactats d’una manera indigerible i, a més, amb una veu que només deixa de ser monòtona quan s’entrebanca. Plantejant-ho així, resulta impossible d’interessar els assistents pel subapartat C del punt 14.

Dins aquest ambient, no és estrany que els polítics siguin normalment avorrits. Els deu fer por la improvisació i el risc de ficar els peus a la galleda, que és un “gag” de cinema mut que ha fet riure molta gent. Aleshores adopten una “seriositat” de recepta, de pedra picada. Tinc la impressió que el poble voldria una mica més de “diversió” política, en el sentit que té aquest mot de llibertat creativa; menys plom als peus i a les paraules.

Ho acabem de comprovar: l’avorriment és una causa de dimissió. A l’ajuntament de Sevilla i a les urnes de Catalunya.