La bombeta vermella

Els britànics han acordat que cal parlar menys.

Després matisaré què vol dir aquest “menys”; de moment resumim la notícia: la Cambra dels Comuns ha aprovat, per majoria absoluta, que el president podrà fer callar qualsevol orador que allargui la seva intervenció més de deu minuts. L’acord serà vigent durant els debats sobre la nova legislació que se celebraran al vespre, i no queda prou clar si la norma serà aplicada també, d’ara endavant, en d’altres debats.

S’ha fet una excepció curiosa: la dels ministres. La regla dels deu minuts no els afecta, per tal d’evitar que emparant-se en aquest temps màxim aconsegueixin de no donar totes les explicacions necessàries sobre la seva actuació.

Parlar “menys” vol dir, doncs, parlar menys temps “seguit”. No es tracta pròpiament de reduir la quantitat de paraules, al llarg d’una sessió, sinó d’impedir l’acumulació de paraules, les tirallongues excessives, i en definitiva el bloqueig de la sessió per part dels xerraires incontinents. El fet em recorda el que vaig veure, ja fa molts anys, en un ajuntament d’una vila de la vella Anglaterra. Quan visitava la sala del consell em va sorprendre descobrir dues bombetes damunt l’estrada, una de vermella i una de verda. L’alcaldessa m’ho va explicar. “Quan algun regidor comença a parlar, s’encén la llum verda. Sap que només disposa de cinc minuts. Si ultrapassés aquest límit, s’encendria automàticament la bombeta vermella i no tindria cap dret a continuar parlant”. Em confessà que d’un quant temps ençà la bombeta vermella no s’encenia mai. Els regidors s’havien acostumat a condensar les seves intervencions, i ningú no volia ser avergonyit per l’aparició del llum vermell.

L’alcaldessa i jo vam posar-nos d’acord en aquest punt: no hi ha res de realment important que no pugui ser dit en menys de cinc minuts. Com més estovada és l’opinió o la informació, com més desfibrada i més vaga, més s’allarga. Hi ha gent que persegueix una possible idea a base d’empaitar-la fatigosament amb milers de paraules, i quan acaba caçant-la és probable que ja ningú no l’escolti. Escurçar al màxim les pròpies explicacions és un acte de caritat humana, o si voleu un deure social.

L’aprenentatge d’aquest art és difícil, perquè la consciència de qui parla s’alia amb la resignada cortesia dels qui escolten. Per tal de no quedar com uns mal educats –quan el mal educat és el xerraire que abusa– les víctimes solen limitar-se a remoure’s en els seients o a rascar-se la galta amb el cap tort. L’única solució és la bombeta vermella, perquè és la denúncia “objectiva” de l’abús. Les intervencions parlamentàries, els sermons de casament, tot s’hauria de regir pel llum vermell, i aconseguiríem de crear una nova fornada de moderns i eficaços “oradors de bombeta”. I nosaltres redescobriríem l’art d’escoltar, que és un art que ens han fet perdre els diarreics verbals.