María de la Luz

Xenia Thévoz explica al diari “La Suisse” la història de María de la Luz, una dona mexicana que cada matí s’ocupava del fill de Xenia Thévoz, quan aquesta senyora anava a treballar.

María de la Luz, índia, de trenta-cinc anys, es considerava ja una vella. Havia tingut deu fills i quatre ja se li havien mort. Vivia en un barri de barraques als afores de la capital. El pare dels seus fills l’havia abandonada ja feia temps; no eren casats, almenys legalment, perquè per ells el matrimoni per l’Església semblava més important que l’oficial.

Un dia, els senyors Thévoz descobreixen que María de la Luz té un ventre més gros que de costum. La mestressa li parla de dona a dona, però María diu que no en sap res, arronsa les espatlles, no s’hi amoïna. La mestressa la duu al seu ginecòleg: se sent perfectament el cor d’un fetus de cinc mesos. “No és possible”, diu María, “jo no estic pas enferma”. (Les índies, d’una dona embarassada, en diuen una dona “malalta”). Però confessa l’existència d’un obrer que l’havia empaitada i finalment –“jo no ho volia”, sospira– aconseguida.

Un vespre, María diu a la seva mestressa que ha arribat l’hora. La senyora Thévoz li proposa que reculli tot el que cal i la duu a l’hospital. Ja dins el cotxe, s’adona amb sorpresa que María no ha agafat res, ni unes calcetes de recanvi, ni roba adient per a l’infant que ha de néixer, ni un “rebozo” per a embolicar-lo. L’endemà, la mestressa li ho duu tot.

Tres dies més tard la va a cercar a l’hospital i María li demana que la porti a la seva barraca del suburbi. Al cap d’una setmana, desitjosa de tenir notícies de María de la Luz, la senyora Thévoz va a visitar-la i es troba la casa buida, il·luminada per petites espelmes enceses davant una imatge de la Mare de Déu de Guadalupe. Els veïns li indiquen el camí del cementiri. Hi arriba justament quan, enmig d’uns infants que corren i unes dones que parlen en veu baixa, és a punt d’ésser enterrat un taüt no més gran que una capsa de sabates. Encara obert, s’hi veu un nou nat com una nina de cera, tot vestit de blanc amb flors i cintes blanques. Com si fos irreal.

L’infant s’havia refredat en néixer, les dones l’havien tractat amb aspirines. És la voluntat de Déu, deien. María de la Luz era al costat del taüt, amb un somriure trist. “És millor així”.

I acabo amb les paraules de Xenia Thévoz: “Ara, retornada a Suïssa, em pregunto què s’ha fet de María de la Luz, la dona a la qual vaig voler ensenyar tantes coses i que em deia, somrient: Per què, senyora? De què em servirà? Aquesta dona a la qual, després de deu embarassos, onze comptat el darrer, li he explicat exactament com es feien els infants, què passava dins el seu cos, que ella coneixia tan malament. No hi he pogut fer res. És difícil de comprendre.

“Per a les María de la Luz, on s’amaga l’esperança?”