No estem tan lluny de les nostres mares

Assisteixo a la presentació d’un llibre i tres quarts d’hora són més que suficients per fer pujar els colors a la cara a tots els homes –i no són pocs– que al llarg de la història, amb la seva forma de manegar-se en la quotidianitat, han fet i fan la vida una mica més amarga a les dones que els han acompanyat. És la nova obra de l’escriptora de Llucena, Emma Zafón, que ha titulat Casada i callada. Ja poden imaginar per on van els trets. Zafón parla de dones silenciades, de dones que han estat “actrius secundàries de la seva pròpia vida”, de dones que es van inserir al mercat laboral mentre suportaven que els seus marits es neguessin a fer el pas a la inversa per inserir-se al mercat domèstic. L’autora situa al seu poble natal una història que arrenca cinquanta anys enrere. Sembla, d’entrada, que tot ens quedarà massa lluny, però que ningú s’enganyi. Hi ha tradicions pernicioses que han suportat massa bé el pas dels anys i s’han anat transferint de generació en generació, malgrat els dics de contenció que moltes dones han anat aixecant per frenar el temporal. El llibre sacseja, propis i estranys, i que ningú no pugui dir que no ho he avisat: si ets dona, pot arribar a doldre. Perquè segur que hi ha un moment en què ens situa a totes davant el mirall i ens du a preguntar-nos si estem tan lluny, com sovint volem creure, d’aquelles dones que sentim molt a prop perquè són les nostres mares, les nostres àvies, i que van acumular renúncies i van sacrificar la seva vida –o una bona part d’aquesta– per servir els que més estimaven. O simplement a qui les envoltaven. Perquè encara ara hi ha molts homes que no han assimilat el que Emma Zafón va concentrar en una sola frase de forma magistral: “Sense nosaltres, la meitat estaríeu morts.”