La flor del sol

Un eguzkilore o iduzkilore segons el basc que es parla a la vall d’Aezkoa, a Navarra, em va sorprendre, com una casualitat feliç o com si algun follet entremaliat l’hagués col·locat per algun encàrrec del destí, a la porta de Casa Urrutia. És el taller del pintor Iñaki Lazkoz , que amb els seus quadres pop i hiperrealistes busca un món idealitzat, un mirall trucat. Els seus edificis solitaris, que evoquen Hopper, busquen l’ideal amb els fons celestials o d’un magenta púrpura com quan pinta una Nancy de primera comunió. Em fixo en dos quadres petits que destaquen entre els de gran format: són dos despertadors rodons, d’un daurat vell sobre un blau Klein. En l’Arcàdia navarresa, el temps es pot aturar. Durant la guerra, en aquella casa hi va viure una mestra amb ànsia creativa que va encaminar-la cap als brodats i les manualitats. Tot i ser navarresa, era forastera a la vall; al seu poble no hi havia el culte al sol protector; les alumnes li havien contat que la flor del sol espantava els númens malignes que sortien de nit. Fa molts anys que la mestra se’n va anar del poble de faldes verdes i blanques, però l’eguzkilore me la feia present com si no se n’hagués anat mai i en el món feliç del pintor, que volia ser el meu, la minutera del rellotge s’hagués aturat mentre el sol es ponia darrere l’Ori.