Ben tornat, Valtònyc

És molt bèstia haver de passar més de cinc anys de vida a l’exili per haver escrit unes cançons. El raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ha posat fi a aquesta duríssima i absurda experiència aquest cap de setmana i ha tornat a Mallorca després que els tribunals espanyols hagin hagut de reconèixer que el delicte pel qual va ser condemnat a tres anys i sis mesos de presó ha prescrit i ja no corre el risc de ser enviat a la presó. Valtònyc no va esperar gens per tornar un cop va saber la notícia, i aquest cap de setmana es va poder abraçar als familiars que l’esperaven després d’haver passat mitja dècada de la seva jove vida a Brussel·les, fugint de la condemna per les lletres d’unes cançons que va escriure quan gairebé era encara un adolescent.

Tots els que ens dediquem a ajuntar quatre lletres i fer-les públiques ens sentim interpel·lats i amenaçats per les persecucions que estats com l’espanyol fan dels artistes que exploren els límits de la correcció política i se serveixen de la provocació per incomodar les consciències i canalitzar la ràbia i el desassossec. Per això em resulta incomprensible el silenci i la desídia general que cantants, escriptors i artistes espanyols han demostrat cap a Valtònyc o Pablo Hasél. Una de les mesures de la qualitat d’una democràcia és la capacitat que té de tolerar l’expressió de la dissidència i la provocació dins seu, i en aquest aspecte l’espanyola ha demostrat estar en aquests temes a l’altura de Turquia o l’Iran.

Ben tornat, Valtònyc. Ara toca Pablo Hasél. Porta dos anys i mig a la presó per condemnes que inclouen enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. Mentre la Casa Reial espanyola es dedica a promocionar amb els diners de vostès la imatge pública de la princesa Elionor sobretot a les xarxes socials d’accés als més joves, el seu braç judicial manté cantants de rap a la garjola. I, mentrestant, l’esquerra espanyola toca el violí a la cort.