‘Lo hecho, hecho está...’

Fa anys que els meteoròlegs –uns personatges que han evolucionat tecnològicament i ara fan les seves prediccions molt més fiables, on vas a parar, envoltats de pantalletes i altres estris digitals– ens informen d’un temible i perillós canvi en els patrons meteorològics mundials. Els homes i les dones del temps ens avisen d’un canvi climàtic al qual, per concepte reiteratiu, ja ens hem acostumat i que guardem, sense cap mena de recança moral, al calaix dels nens que passen gana, les guerres que destrueixen països llunyans o els emigrants que moren al Mediterrani.

Allà, però, en aquell calaix tancat que porta l’etiqueta de les coses incòmodes, resta latent aquest avís que, d’altra banda, i igual que les imatges de nens desnodrits, edificis esfondrats i pasteres de bocaterrosa, se’ns fa palès a cada instant. No faré menció d’aquell recurs tan gastat. Sí, ja ho sabeu. Aquell que diu “Vet aquí que, quan jo era petit, per les Fires de Girona estrenava el meu abric”. Però no sobtem ningú si confessem, encara que sigui amb la boca petita per allò de la tradició, que ni castanyes ni moniatos a 28 graus venen tant de gust...

I és que al maig ens banyàvem al mar amb l’aigua a 22 graus; a l’agost ens rostíem de calor, voltant els 45; a l’octubre encara no havíem vist ni una trista gota d’aigua... i així seguim. I quan dic que així seguim, vull dir exactament això. Amb l’avís ben guardat dins un calaix tancat amb forrellat i sense cap mena d’intenció de canviar absolutament res. I potser és cert que, en l’àmbit individual, poqueta cosa podem fer. Que hi ha teories, còmodes elles, que diuen que el canvi és cíclic, que no cal amoïnar-nos, que la Terra és llesta i ella soleta es regula... I tant que es regula. Tot i que el que no sabem del cert és si ens convé més començar a fer bondat i ajudar-la a regular-se o que es reguli ella soleta i veurem per on ens surt aquest cop. I potser és veritat que nosaltres, pobres mortals, poqueta cosa podem fer. Poqueta cosa que no sigui deixar de dilapidar recursos com si fóssim bojos o intentar no emetre residus com si s’hagués d’acabar el món, vull dir. I educar –paraula màgica, verb necessari–. Educar en la sostenibilitat, en el reciclatge de recursos, en una vida més d’acord amb els principis de sobrietat... I a tall d’això, m’ha semblat interessantíssima una acció publicitària –beneïts siguin els bons publicistes, que com les meigas “haberlos, haylos”– que resava quelcom així com: “Lo hecho, hecho está.” No us enganyo si dic que feia temps que no sentia una frase tan intel·ligent, tan punyent, tan convenient i necessària. Una reconversió tan ben estudiada del derrotisme a l’esperança.

L’eslògan, aplicat a una app de segones oportunitats per a material variat i que va aparèixer davant els meus ulls com un llampant avís diví en forma de lletres de neó, em va semblar que resumia en quatre paraules una política de vida, un camí que ens allunya del caos. “Lo hecho, hecho está.” Com a fet inalterable, sí, però també com a possibilitat de redempció, com a doctrina per a generacions futures. I no és que pretengui aquí fer publicitat d’una aplicació. Fermament crec que aquest és el camí.

Deixar de produir, innecessàriament, quantitats ingents de roba, de mobles, d’estris variats que acaben a mitja vida d’ús en una deixalleria, amb la despesa de recursos que això suposa, i enfocar l’esforç a reutilitzar tot allò de què ja disposem. Però també la significació més profunda. “Lo hecho, hecho está.” La pífia ja està feta, intentem com a mínim reconduir-la. Per posar-vos un exemple: coneixeu el desert d’Atacama, al nord de Xile, una de les extensions més àrides i més espectaculars de la Terra? Allà s’acumulen tones i tones de roba usada –59.000, segons l’última estimació–, fins al punt de convertir-se en una zona qualificada d’emergència mediambiental i social per al planeta. Però no només Atacama, també Kenya, Ghana, Haití...

Darrere el consumisme del qual som víctimes i que ens abocarà indefectiblement a la destrucció, i disculpeu si trobeu que soc ben derrotista, s’amaga el poder del capitalisme que es nodreix d’aquest afany de consum, com un vampir de la nostra sang. I nosaltres, criatures febles a mercè de les forces de la nit, continuarem produint i consumint i dilapidant recursos fins que el planeta quedi sec o ens enviï una plaga divina en forma de –poso tres exemples, però en tinc mil– camps erms, pantans buits o aixetes que no ragen... S’apropa el canvi d’armari –o potser no, ja ho veurem–. Eduquem. Conscienciem els nostres fills que el nostre món és finit, els nostres recursos, limitats, i la nostra possibilitat de recuperació s’apropa al temible punt de no retorn. “Lo hecho, hecho está.” Fem, doncs, que tot plegat tingui sentit i utilitat.

Paraula de gironina.