Girona era i és una festa

El dia dels Focs tanca les Fires de Girona i tradicionalment aquest dia ha estat el 5 de novembre, que aquest any coincideix amb el segon diumenge de les Fires 2023. Si fa dos anys i l’any passat Salvador Garcia-Arbós ens va passejar pels records dels menjars de Fires a les cases i també al carrer, aquest any Girona era/és una festa ens ha portat els records de tot allò que, per les Fires, hi té relació. Els companys periodistes d’aquesta casa Jordi Camps i Linnell i Xavier Castillón ens passegen per la transformació de la ciutat mitjançant el fil generacional que són les Fires, com escriu l’alcalde Salellas en el pròleg. I parlen de festa. S’ho han ben repartit. En Casti, un xava reconvertit en gironí com es va autoqualificar en la presentació del llibre al Saló de Descans, es va quedar la música, terreny en què es mou bé i ho coneix tot. En Jordi s’ha quedat altres modalitats festives i, per fer-ho, ha remenat programes de mà, el més antic dels quals, conservat a l’Arxiu, és del 1859. Però també ha recorregut a la memòria i en la presentació va citar Pere Garcia, Guillem Terribas, Pep Cruz, Jaume Cruset i Narcís Agustí.

O sigui que, en aquest llibre, s’hi explica com per les Fires del 1913 els gironins van poder veure per primera vegada com un avió a motor es passejava per la ciutat i quan Kubala i Cruyff van jugar a Vista Alegre i Montilivi. Hi surten els Diables i el correfoc com a noves tradicions i també algunes de velles i oblidades com els toros; fins i tot Manolete va actuar per Fires el 1944. Hi ha circ, enlairament de globus i les revistes que ensenyaven cuixa. I el cinema no hi podia faltar tractant-se de Jordi Camps i Linnell.

Castillón va mostrar un gran domini de l’escenari en la presentació. Va parlar de música, però abans s’ho va fer venir bé per dir no a la guerra i a Netanyahu i per fer-ho es va referir al gran quadre El gran dia de Girona, recordant que en aquell setge van morir milers de persones i que per això ell es quedava amb altres grans dies (i grans nits), les de Fires. Per això, aquest llibre aporta a la història de la ciutat no els dies de guerres i inundacions, sinó de festes. “Els gironins tenim fama de ser gent tranquil·la i austera en expressivitat, però quan arriben les Fires i Festes de Sant Narcís també sabem divertir-nos, de dia i de nit.” I s’esplaia sobre els concerts programats des del 76, parlant de les barraques de la Copa en les seves diferents ubicacions, de la música al parc del Migdia, el Palau de Fires, Fontajau i l’Auditori. I va dir que els noms dels grups i solistes li havien obert les comportes per evocar sensacions de temps passats: “De nits d’humitat, d’olor de cervesa i altres flaires, de joventut alegre i combativa i música estrident.” I recordant que té un company que assegura que Pink Floyd va actuar a Platja d’Aro (en tenim un de comú que sí que va anar al concert de Barcelona, però que no el va veure), rememora que el seu gran dia de Fires va ser el 4 de novembre del 1995, amb una actuació del Flaco Jiménez de la qual no recorda res. Però de la història festiva de les Fires ens quedarà per sempre aquest llibre.