Normalització política

Dissabte Pedro Sánchez va dir en la reunió del comitè federal del PSOE que “l’amnistia contribuirà a la normalització política de Catalunya”. Queda clar, doncs, que l’anormalitat no és l’independentisme sinó la violència policial i la repressió. En una negociació hi ha molts elements a tenir en compte. Dos dels més importants són el contingut del que es negocia i el relat que cada part fa de la negociació que està portant a terme, que en política és allò que dius als teus. En la negociació per la investidura de Sánchez, Junts ha dit en tot moment que no renuncia a la unilateralitat, ha incorporat el “pagar per avançat” i insisteix que si hi ha acord, ha de ser “històric”. El PSOE ha optat pel “retrobament”. Junts manté el discurs i n’augmenta la robustesa. La introducció del “pagar per avançat” és una novetat que els seus valoren bé perquè protegeix els seus interessos. El PSOE, en canvi, es desdiu de la confrontació. Fa esmena a la totalitat. El president Puigdemont ja no és un fugitiu, ara s’hi pot pactar: molt bé. Amb el que Sánchez n’ha dit “fer-ne de la necessitat virtut” hem passat de “l’independentisme divideix als catalans” a “l’amnistia en el nom d’Espanya i en interès d’Espanya”. La recollida de fil és màxima en les files socialistes: periodistes, opinadors, entitats de la societat civil i polítics del partit s’han desdit del seu discurs dels darrers sis anys per fer-ne un de totalment oposat a canvi d’una investidura. I ho han fet sense la prevenció de tenir en compte que qui està negociant és Pedro Sánchez, algú capaç de dir una cosa i la contrària sense despentinar-se o, més important, canviar d’opinió si una enquesta recent així li ho aconsella. Falta poc per saber com acaba tot plegat. I veurem què s’ha negociat. En tot cas el que ja sabem és el relat que n’ha fet cada part. I així com Junts no renuncia, el PSOE ens ha dit que la normalitat és pactar amb l’independentisme, no empresonar-lo.