Guerra i proporcionalitat

La supervivència dels jueus ha estat amenaçada des de molt abans de la primera diàspora de l’any 70 fins als dramàtics episodis criminals provocats pel nazisme. Un 40 per cent de tots els jueus vius als anys quaranta del segle passat moriren assassinats, cremats o afusellats per ordres de Hitler. És el que el professor Shlomo Ben Ami anomena les “memòries holocàustiques” dels jueus que el 7 d’octubre passat foren sorpresos per l’atac terrorista més sagnant d’ençà de la fundació de l’Estat d’Israel, el 1948. Les escenes difoses per la pròpia organització terrorista Hamàs i per l’exèrcit d’Israel són repugnants.

La commoció a Israel fou una barreja de sorpresa, ràbia i venjança. El primer ministre Benjamin Netanyahu declarà que el país estava en guerra i cridà més de tres-cents mil reservistes, que han anat mobilitzant-se a les ordres d’un exèrcit que tenia dos objectius explícits: alliberar els més de dos-cents ostatges que els terroristes s’emportaren a Gaza i destruir l’organització terrorista. Cap dels dos objectiu s’ha complert a hores d’ara.

Els principals líders occidentals s’alinearen amb Netanyahu presentant-se personalment a Israel Joe Biden, Olaf Scholz, Rishi Sunak, Emmanuel Macron i la presidenta de la Unió Europea, entre d’altres. El missatge del president nord-americà fou que Israel tenia el dret i el deure de defensar-se, però, alhora, que no tots els palestins de Gaza eren terroristes. L’ofensiva de l’aviació israeliana fou devastadora des del primer moment de la guerra per als més de dos milions de palestins que viuen amuntegats i encerclats per Israel sense capacitat de moviment fora de les exigües fronteres de la franja.

Netanyahu ha aconseguit fins ara aglutinar les forces polítiques per tractar-se d’una emergència nacional imprevista. Però les crítiques internes a la gestió del dirigent que més anys ha governat Israel, comencen a aflorar davant una opinió pública que ha plantat cara als intents d’anul·lar la independència del poder judicial de l’executiu. Les manifestacions contra el govern Netanyahu han omplert els carrers de Tel-Aviv durant més d’un any.

Però aquí hi ha quelcom més en joc que la victòria sobre els palestins que Netanyahu ha intentat dividir entre els que conviuen dintre de Gaza amb Hamàs i amb els que estan a Cisjordània sota l’Autoritat Palestina que està assetjada constantment amb la instal·lació dels assentaments que proliferen al voltant de les comunitats palestines sense cap autorització internacional. Diaris com Haaretz exposen sense complexos les contradiccions i els erros polítics de Netanyahu. I també els militars dubten de la invasió total o parcial de Gaza.

Un mes després de l’estat de guerra el balanç no pot ser més esfereïdor. Es calcula que han mort més de vuit mil palestins com a conseqüència dels bombardejos israelians. La xifra és difícilment calculable degut al biaix de les informacions que es manegen en temps de guerra. Però només cal veure les imatges de les destrosses d’edificis per fer-se una certa idea de la matança que s’està produint.

És una resposta a l’assassinat de més de mil quatre-cents jueus la matinada del 7 d’octubre. Però el que pesa en l’anàlisi freda de les xifrers és el que en termes jurídics es coneix com la proporcionalitat. És clar que Israel té el dret a defensar-se, però no pot saltar-se les convencions de Ginebra ni el dret internacional.

Tallar la comunicació, els aliments, l’electricitat, el gas i la benzina és la pitjor de les restriccions perquè fa que tothom que visqui dintre de Gaza, terroristes o gent ordinària, pateix les conseqüències d’unes mesures del tot desproporcionades. Aquesta superioritat tecnològica i militar israeliana davant de centenars de milers de palestins que no són terroristes però que són víctimes dels atacs de l’aviació israeliana fa que l’opinió pública global es decanti a favor de la causa palestina. I els governs tindran cada cop més dificultats per donar suport a un govern que ha optat per la destrucció de molts indrets de Gaza encara que morin els ostatges que els terroristes de Hamàs guarden als seus amagatalls.

Una Altra cosa és la dificultat d’envair un territori solcat per mines quilomètriques on s’amaguen armes, persones, gent gran i infants que es defensaran per no morir en mans de la infanteria, artilleria i aviació israelianes. La guerra serà llarga i difícil, diu Netanyahu. Però no cal descartar que abans que acabi el conflicte els israelians facin fora del govern un dels responsables, no l’únic, del que avui és el polvorí més enverinat del planeta.