Notes sobre el moment polític

Hi ha antecedents històrics, teòrics i també pràctics (només com a exemple, Macià i Prats de Molló) que volien la conversió de Catalunya i dels Països Catalans en un estat independent. Tanmateix, és més difícil trobar un moviment massiu del poble català per la independència com el que s’ha viscut aquests darrers anys. Es poden esmentar diversos antecedents d’aquest moviment: la història de la reforma de l’Estatut; la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt el 2009; la important manifestació del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja retallat al Congrés i, malgrat això, aprovat en referèndum; la constitució de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC); etcètera.

Tanmateix, crec que és l’ 11 de setembre del 2012 quan es produeix un salt en el moviment. Un salt quantitatiu, per la mobilització massiva, mai vista fins aleshores, i també qualitatiu, perquè, tot i que no és el que estava previst inicialment per l’organització, el clam que més es va sentir en la manifestació va ser el d’“independència”. I després van venir, any rere any, tots els Onzes de Setembre massius i espectaculars.

Un segon moment clau es produeix el 6 i el 7 de setembre del 2017, quan el Parlament de Catalunya, en un acte de sobirania, aprovava la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Aquestes dues lleis són el fonament de la legalitat i la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i de la declaració d’independència, suspesa temporalment, del 27 d’octubre. I sí, ja ho sé, aquestes lleis eren contràries a la Constitució i a l’ordenament jurídic espanyols. I tant que ho eren, com no podia ser d’una altra manera. Perquè es produeixi la independència, en algun moment hi ha d’haver un xoc, una contradicció insalvable, entre la legalitat i la legitimitat catalana i la legalitat i la legitimitat espanyola. El “de la llei a la llei” sempre ha estat un somni. I d’aquest mal plora, encara avui, la criatura, amb propostes com ara la taula de diàleg, el mal anomenat (no té res a veure amb el canadenc) “acord de claredat” i qualsevol altra proposta que pretengui tenir el vistiplau o el permís de l’Estat espanyol per declarar la independència. El dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que no es pidola sinó que s’exerceix lliurement, sobiranament, tal com es va fer l’1-O, el 3-O i el 27-O (en aquest cas, interruptus).

I particularment no veig gens clar que calgui fer un altre referèndum. Per diverses raons. Primera, perquè ja en vam fer un que era legal i legítim segons les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. Segona, perquè, amb l’experiència adquirida, l’Estat espanyol el frustraria amb el 155 (o el que convingui) abans de poder-lo organitzar o celebrar. Tercera, perquè si l’Estat espanyol s’avingués a fer-lo amb un organisme internacional independent fent de mitjancer (cosa que em sembla altament improbable), només seria perquè tindria la certesa de guanyar-lo (o sigui, el no), a partir de diverses martingales que hauria preparat amb anterioritat (cens electoral...).

El resultat de les darreres eleccions espanyoles ha donat una nova oportunitat a l’independentisme nacional per avançar realment cap a la consecució d’una República catalana independent. O això sembla. Crec que avui és difícilment discutible (encara que a alguns els molesti molt) que el MHP Puigdemont és el líder polític català més i millor conegut i valorat transversalment pel poble en l’àmbit nacional i també internacionalment, i que va molt més enllà d’una sigla partidista determinada. I que després del discurs del 5 de setembre passat, és el que ha demostrat tenir una visió i un pla més clars per avançar cap a l’autodeterminació i la independència del país. A mi, particularment, el seu plantejament, si es compleix fil per randa, em sembla molt encertat tant en l’àmbit democràtic com en l’àmbit nacional (independentista). M’agradaria saber-ne més, conèixer millor quines són les seves idees sobre com ha de ser la República catalana des del punt de vista de l’organització econòmica i social, així com del seu paper en el marc d’una situació geopolítica mundial cada vegada més complexa.

Com a independentista d’esquerres, també em preocupa l’estat en què es troba avui l’esquerra anticapitalista i independentista. Penso que almenys una part es perd sovint en discussions ideològiques innecessàries i una altra part és poruga a l’hora de construir una esquerra nacional –republicana, en el sentit ideològic i polític que hi donava Antoni Domènech– capaç de fer realment política, independentista i d’esquerres, evidentment. Però això donaria per a un altre article.