Què podem fer?

De tant en tant trobo algun noi o alguna noia que al llarg d’una conversa, més o menys informal, es confessa dient: “I què podem fer?” La mateixa frase és dita, a vegades, en un to de lamentació, de fatalisme. Altres vegades, però, no és una afirmació deprimida, sinó un interrogant que s’alça amb tota l’esveltesa de l’exigència moral, de l’entusiasme.

Hi ha moltes coses a fer, realment, si es tenen veritables ganes de col·laborar en el que en diem reconstrucció de Catalunya. Jo els he suggerit, als qui s’interrogaven amb energia, que es posessin en contacte amb els Consells Populars de Cultura Catalana. Aquests Consells són una de les iniciatives més fèrtils que s’han produït els darrers anys, com ho demostra la seva creixença: acabo de saber que ja en funcionen una cinquantena, vinculats a barris de Barcelona i a poblacions de Catalunya. Allò que era un impuls, doncs, ja és una organització. Vol dir que l’impuls estava justificat.

Com diu el nom complet dels Consells, la seva àrea d’activitat és la cultura; però, en les circumstàncies en què ens trobem després de tants anys –segles– de desnacionalització, la recuperació cultural no és tan sols una “activitat”, sinó una “lluita”, i el concepte de cultura agafa una dimensió molt àmplia. Al capdavall, els Consells treballen per la restitució del català com la llengua oficial de cadascun dels Països Catalans i la normalització del seu ús, per la defensa del patrimoni ecològic i cultural, per la presa de consciència de cadascun dels Països Catalans fins a la seva total reconstrucció nacional. Si he dit “els consells treballen per...” és perquè és així. No es limiten a exposar o a proclamar: treballen.

I treballen, no ens enganyem, perquè els formen la gent del poble que –per dir-ho amb un mot ben expressiu– està disposada a “pencar”, perquè són realment “consells populars” i han sabut reunir, coordinar i potenciar totes les bones voluntats que tan sovint es malmeten per manca d’estructura. Si la Nova Cançó va créixer aviat fou, entre d’altres motius, perquè Els Setze Jutges havien constituït una “plataforma de treball” col·lectiva, per modesta que fos en començar. Que els Consells Populars de Cultura Catalana puguin dir, avui, que ja són una organització en funcionament regular, present a molts indrets del país, és una excel·lent notícia.

I més si pensem que fa ben poc que han començat. Al País Valencià van néixer a l’octubre del 1976, per tal de col·laborar amb el Congrés de Cultura Catalana que començava; al Principat els Consells s’engeguen quan el Congrés s’acaba, amb el propòsit d’agafar-ne el relleu i proporcionar a las campanyes del Congrés la màxima continuïtat i energia. Si amb un parell d’anys s’ha fet tant, és que la tasca era necessària. El programa de treball per a l’any 1980 és engrescador per a tots els qui es pregunten amb generosa inquietud: “I què podem fer?”