Topònims remeiers

En oferir-me el llibre, l’home s’excusà: “No cal que se’l llegeixi, és molt avorrit, sap? Prengui-se’l només com una mostra d’amistat.” Era un volum gruixut, de quatre-centes pàgines, que duia aquest títol: Toponímia del terme municipal de Vilallonga de Ter. Molt ben editat per la Fundació Salvador Vives Casajuana. El qui me’l donà era el mateix autor, Ramon Amigó Anglès.

Quan trobes una persona que ha dedicat anys a una tasca d’investigació d’aquesta mena –recollir els noms de lloc d’un terme municipal–, que exigeix tanta dedicació, tanta paciència i tanta fe en allò que hom fa, i al capdavall te’n parla sense inflor ni vanitat, és difícil de no commoure’s. Els qui treballem més de cara al públic tenim l’obligació moral d’aprofitar aquestes ocasions per a retre homenatge als qui fan feina cultural des d’unes trinxeres tan poc espectaculars, però tan civilitzades. Dedicar hores i diners a preparar i editar un volum de toponímia local seria l’indici d’una comunitat que ha tornat a ser “rica i plena”, si no calgués lluitar pel català al carrer, pel català a l’escola, per la premsa en català… Però deixem-ho.

El senyor Amigó –i més d’un lector del diari, suposo– es quedarà parat si li dic que m’he llegit el seu llibre de cap a peus. El llibre és, senzillament, una llista ordenada i documentada de dos mil topònims: Can Cortaló, el Torrent de Xoriguera, La Font de la Barquera, etc. Hi ha poques coses que m’apassionin tant com llegir noms de lloc: és com llegir un poema popular escrit al llarg de generacions per la gent anònima. Dits en veu alta, aquests noms agafen un dring i un perfum que no tindran mai els mots que nosaltres puguem inventar. I molt d’ells t’obliguen a aturar-te, a meravellar-te, a meditar o fantasiejar sobre el seu origen. Que n’és de bonic que d’un carrer se’n digui el Carrer d’Allà Enllà” o “de n’Enllà”! Noms tan sorprenents com “Ca Lagartífol” o tan saborosos com “Ca la Lores de Ca la Tarana” o “Can Met Quaresma”! El Pla de les Pasteres, la Pedra dels Tres Bisbats, el Camp del Frare, la Devesa de la Ventosa, el Camp de l’Herba Sana, la Jaça de la Vacada, el Clot de la Burra Vella, el Camp del Llamp... Són noms que documenten els fets viscuts per l’home damunt la terra. Voleu dos topònims més ben aparellats i més testimonials que Ca n’Huguet Nou o dels Amos, i Ca n’Huguet Vell o dels Masovers?

Però confesso que el meu vici és tan arrelat que fins i tot prescindeixo, sovint, del significat dels mots, i els llegeixo com si formessin una lletania vàlida per ella mateixa, pel so i el ritme de la pura matèria lingüística: Can Barruscla, Can Bigoi, Can Cerola... Cal Corder, Can Cuera, Can Jepot... Can Matossa, Cal Monjo, Can Pep Xec... Can Querola, Can Xambra, Can Xecó... És una manera de desintoxicar-se de les “infrastructures”, “les normes programàtiques”, “les incidències a nivell transferencial”... Res, home: Can Perepau i Ca l’Eugassera. Reciteu-ho en veu alta –el Torrent d’en Naret, el Quintà de l’Alabau– i no trigareu gaire –Can Passavent, el Pla de les Perdius– a sentir-vos en pau i reconfortats.