Interrogants sobre el fred

L’altre dia vam dir tots plegats: “Quin fred!” En sortir al carrer ens ficàvem les mans a la butxaca, el pas era més lleuger i pensàvem: “Em sembla que has fet una bestiesa no abrigant-te més.”

Tot torna, és clar. Torna el fred, com ha tornat la pluja –havíem cregut que ja no la veuríem mai més–, i tornarà, espero, a cantar el rossinyol (i aquesta vegada els anglesos podran llegir-ho al reaparegut Times, que cada any dóna la notícia: “Ahir, a tal hora i a tal lloc de tal comtat, el senyor o la senyora X escoltà el primer cant de rossinyol d’enguany”).

Però jo tinc la impressió que el fred no torna pas com abans, o almenys que jo –i molta altra gent– no en té tant. Deu fer una dotzena d’anys que no m’he comprat cap abric, i ho vaig fer perquè havia d’anar a no sé quin país de temperatures molt baixes. Fa també anys i panys que no gasto guants ni bufanda. Acabo de citar tres peces de vestir que, ara me n’adono, eren indispensables en el meu vestuari d’infant i d’adolescent, i força més cap aquí i tot. Era inconcebible, a l’hivern, anar a escola sense aquestes tres proteccions, i si amb les presses oblidava els guants o la bufanda la meva mare patia i jo mateix em sentia desvalgut. Si no m’equivoco, quan jo era petit era moda vestir a l’anglesa, amb pantalons de golf, jerseis i mitjons amb romboides de colors marrons i verdosos... i fins i tot dúiem gorra. ¿Quants hiverns fa que no duc res al cap?

És una situació objectiva, és a dir, les temperatures, no arriben tan avall? No tinc informació sobre aquest punt, però no crec que això –si és cert– expliqui el desabrigament general. D’altra banda, tampoc no és lògic que en arribar als cinquanta anys una colla de gent siguem menys fredolics que quan en teníem quinze. Envellir, no és refredar-se? Però avui mateix he vist molta gent de la meva edat, i de més gran, circulant per Barcelona amb camisa i americana. Quaranta anys endarrere, tota aquesta gent hauria dut abric. Jo diria que precisament els qui solen anar més abrigats, avui, són els joves. Duen samarres i jaquetons gruixuts, jerseis molt densos, bufandes, botes... Els senyors, en canvi, han prescindit de les samarretes apelfades (jo bé n’havia duta, en plena jovenesa!).

Hi ha fets innegables, com la desaparició dels penellons. És que la gent no passa tant de fred a casa i, per tant, quan surt al carrer ho fa més preparada. ¿Quin paper hi fa l’alimentació moderna, en la disminució de l’abrigament? ¿I fins a quin punt l’obsessió d’abrigar-se o el menyspreu per l’abric té una interpretació psicològica, o sòcio-psicològica?

Són uns interrogants per als quals no tinc respostes, només em produeixen una incomprensió total de la meva trajectòria vestimentària –i de la majoria dels meus conciutadans, alguns dels quals han passat, en una generació, dels botins i els calçotets llargs a la camisa del coll obert a ple hivern.