Col·lapse (1)

Per qüestions òbvies d’espai no he pogut titular aquest article com hauria desitjat: “Com fer naufragar una família de classe aspiracional mitjana-baixa-en-caiguda-lliure, que paga kantianament els impostos, i que amb un optimisme cec afronta una hipoteca i dos fills en fase de creixement”.

Fa uns 15 anys vam comprar un cotxe: un Mazda-5 dièsel. Si bé fins aleshores a casa no havíem reparat gaire en el model de cotxe, aquell cop ens hi vam mirar. Havia de ser espaiós per encabir les cadiretes de les nenes i l’equipatge al maleter. Contracte de finançament i endavant que fa baixada!

El cotxe de seguida va presentar un problema. L’alarma d’avaries s’encenia. L’immobilitzàvem al punt que fóssim. Venia la grua. Al taller de la firma automobilística em deien que els filtres estaven bruts. Canviaven els filtres. I sant tornem-hi! Quan en pocs mesos entrava al taller per quarta vegada pel mateix problema, els mecànics van començar a renyar-me perquè “ vostè no fa prou kilòmetres per autopista i els filtres no poden autonetejar-se”. De res servia dir-los que cada 15 dies anava i tornava d’Alemanya. A l’avaria se li’n va sumar una altra. La roda dreta de davant es rebentava amb una puntualitat cronomètrica: cada 6 setmanes. Una reparació dels filtres va arribar a pujar a 700 euros? Em vaig reunir amb el propietari del concessionari, que amb una brillantor tendra als ulls em va dir que podíem “estar tranquils perquè, al darrere, hi teníem un gran grup automobilístic”. Quatre anys d’hemorràgia econòmica van estroncar-se quan vaig tenir la sort de punxar la roda a Alemanya, on en un taller em van fer saber que el model presentava un problema endèmic de filtres i un altre de calibratge que feia que es rebentés constantment la roda davantera.

Jo crec que hi ha molts senyals que indiquen quan una societat ha començat a col·lapsar. El primer deu ser l’engany sistematitzat en forma de desídia professional i humana.

(Continuarà).