Ocasions ‘històriques’

Més enllà de les negociacions per a la investidura, aquestes setmanes s’ha tornat a fer evident la desunió de l’independentisme. Ja es va malbaratar una ocasió única quan es va obtenir el 52% dels vots en les darreres eleccions al Parlament i, ara, quan es presentava també una nova oportunitat per demostrar múscul i cohesió, tampoc s’ha estat a l’altura. Sense entrar a valorar el resultat de les negociacions, que ERC i Junts hagin portat línies i estratègies aïllades torna a ser una mala notícia. A ningú se li escapa que l’autodeterminació no serà si no hi ha una unitat d’acció. Política i social –per això en el paquet també hi hauríem d’incloure entitats com ara l’ANC i Òmnium. Un horitzó ara mateix molt llunyà i que no s’assolirà d’avui per demà. Però requereix passos i gestos que, ara mateix, són inexistents. En aquest capítol de les negociacions, cap pas ni cap gest per part de ningú. La reconciliació exprés no és ni realista ni aconsellable. Tot requereix els seus tempos. Però ens van passant pel davant conjuntures favorables i s’acaba amb la sensació que no se li acaba de treure prou suc ni s’aprofita per llimar asprors.

Si es materialitza l’amnistia i si aquesta permet la tornada de Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira, quin paper jugaran aquestes figures polítiques? I si s’aixeca la inhabilitació a Oriol Junqueras, Jordi Turull i la resta d’encausats en el judici del procés? Seran caps de cartell electoral? Hi tindrien tot el dret, sense cap dubte. Però si en un supòsit ho acaben sent, com es recupera la confiança del ciutadà decebut per sis anys de discrepàncies i distanciament? Tot plegat és molt suposar, quan encara la llei d’amnistia no està ni registrada al Congrés i té encara al davant un procés llarg i costerut fins a la seva aprovació i materialització. Però és evident que, si acaba sent una realitat, s’albira una nova oportunitat única per a l’independentisme. Se sabrà aprofitar? Perquè les ocasions històriques no són infinites.