Opinió

De reüll

L’hereva

A l’hereva la van vestir de blanc. Però no de núvia, no amb aquell Pertegaz que semblava una condemna només de veure’l i que la periodista arrossegava com si fos una ànima penitent de la Setmana Santa sevillana i, en comptes d’entrar a la catedral per casar-se amb un príncep ben plantat i d’ulls blaus, l’esperés la presó de la Torre de Londres. El dia que la filla gran va complir 18 anys, la van vestir de blanc. Però no de princesa perquè això del tul i de les faldilles voluminoses com un pastís de nata són per a una boda gitana o per recollir un Oscar. Volen presentar l’hereva com una jove professional i per això van triar un vestit sastre com el que portava la mare 20 anys abans, quan ensenyava l’anell de compromís amb una americana i uns pantalons; impol·luta i virginal. Ho van encarregar a mida, però no a la modista que els cus les vores sinó a un sastre, el del pare de tota la vida. I calia que fos blanc, perquè aquest era el missatge: el de la pàgina de la història neta, sense taques; ja s’han encarregat els que sempre se n’encarreguen de passar-hi lleixiu. Per això l’hereva va somriure càndidament, va agrair abaixant el cap i, amb el blanc lleixiu del seu sastre, va pretendre enlluernar la ciutadania, un encanteri sense cap poder, per esborrar del conte totes les corrupteles i els elefants morts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.