D’herois a malvats

I com n’arriba a ser, d’efímera, la glòria a l’Estat espanyol! Els que ahir van ser considerats herois i valents soldats d’armadura brillant que lluitaven contra el dimoni separatista, avui són menystinguts i considerats enemics del poble patriòtic que defensa al carrer allò que la pèrfida política vol aniquilar en els estaments democràticament obtinguts. Aquella policia que declarava davant dels jutges corpresos que mai a la vida havien vist mirades d’odi tan intens com les dels salvatges votants de l’1 d’octubre, avui han d’afrontar els insults i les mofes dels cadells de la ultradreta que no entenen com poden impedir l’assalt del tot justificat a la seu d’un partit polític que vol trinxar la sagrada unitat d’Espanya. Aquells homes bregats en mil batalles que presentaven ferides tan profundes com són les contusions lleus i alguna ungla trencada quan retiraven les urnes del referèndum, avui veuen com se’ls torna a batejar amb el sobrenom despectiu de piolins. Aquells servidors públics que van haver de dormir durant setmanes en lliteres d’un vaixell de fireta i alimentar-se amb rampoines, avui han d’afrontar l’esbroncada de centenars de bons espanyols que es creuen que estan per sobre de les lleis pel sol fet de ser-ho. Aquells policies que feien mofa i escarni del dret a decidir, avui es troben enmig de l’ull de l’huracà on la mateixa ciutadania que els adorava ara els assenyala i els rebutja. Com són de diferents els escenaris quan els protagonistes canvien. Aquells que van acomiadar amb mocadors blancs i càntics els agents que marxaven a “salvar” Catalunya, han comprovat en directe que quan es dona l’ordre de dispersar presentar-te com un patriota no et fa d’escut ni dels gasos lacrimògens, ni de les pilotes de goma, ni dels pots de fum. I si has de rebre un cop de porra, el reps igual, si la policia considera que t’estàs saltant els límits. Siguin els que siguin. Posats a defensar la igualtat davant una hipotètica i malèfica amnistia que la vol trencar, no sé de què es queixen: queda clar que no hi ha res més equànime que una càrrega policial.