Un mestre i una escola d’abans

Anys cinquanta; en tenia tres quan em van portar a l’escola de Garrigàs (Alt Empordà). L’assistència obligatòria era als sis però els mestres solien acceptar alumnes més petits: era costum que, en lloc de les cinc hores diàries, se’n fessin sis i que, per a aquesta de més –la permanència, en deien–, els pares paguessin una mòdica quantitat que ajudava el precari sou dels ensenyants. Durant els set cursos previs a l’inici del batxillerat (llavors als deu anys) vaig ser discent, doncs, de l’home que sempre anomenàvem respectuosament senyor Mercader; avui, que l’ensenyament és un dels plats del dia, vull explicar que d’aquella estada en tinc dos tipus de referència: els records d’aquells anys, i tot allò que el temps i la reflexió m’han confirmat.

Dels primers, enllà de consolidar la camaraderia infantil que encara avui ens manté còmplices als més coetanis, hi ha les anècdotes. El mestre, com un Moisès de rostoll, encapçalava les peregrinacions a peu, tots proveïts de carmanyola, a l’aplec de Santa Llúcia de Tonyà (3 km lluny) i als pobles veïns quan s’hi anaven celebrant missions (efemèrides religioses), talment com quan ens duia –tot sol!– a prendre un bany al Fluvià (4 km). Muntar a entrada d’hivern –i desmuntar a la primavera– l’estufa: tubs, filferros des del sostre, i entrar estelles i llenya petita que un tamborell havia deixat a fora. Fabricar la tinta que es repartia als pupitres per sucar-hi les plumilles: triturar una pastilla per dissoldre-la amb aigua en una ampolla; els encarregats de l’operació solien acabar... com el recipient. Els diguem-ne pomposament sanitaris acumulaven en un dipòsit subterrani els detritus expel·lits pels culs de nens i nenes que defecaven à la turque, i que de tant en tant convenia buidar; el dia assenyalat, amb semal, semalers i un cassó gros de mànec llarg, els més grans anaven traient i repartint la femta al voltant de la soca dels esquifits plàtans que decoraven el pati, i que seixanta anys després encara no són gran cosa.

Dels segons. Un dia a la setmana tocava cantar; correntment “interpretàvem” –ens va quedar definitivament clar que desafinar no atreu la pluja– Muntanyes del Canigó, La Maria de les Trenes, Baixant de la Font del Gat... i, un cop al mes, repassàvem l’Himno Nacional (lletra de Pemán), el Cara al Sol i l’Oriamendi. Aquesta excepció –que a nosaltres, indolents, no ens ho semblava pas– la fèiem, segons ens aclaria el senyo Mercader, per si un dia venia el senyor inspector: si ens ho demanava, llavors cantaríem exactament aquests tres darrers. Mai no ens vam fixar quina era la llengua habitualment usada a classe, però la recuperació de la memòria m’ha fet veure que correntment era la catalana; excepcions: quan escrivíem a la llibreta d’“en net/en limpio”, quan sortíem un a un a llegir davant seu, i quan, a mig matí, tots, d’entre els tres anys i els catorze dels més grans, deixàvem l’activitat particular i escoltàvem la lliçó del dia: geografia, història (inclosa la sagrada), aritmètica i geometria (les matemàtiques apareixerien com una novetat del batxillerat posterior), etc. Quant a la bandera espanyola, un dels més grans tenia clau de l’escola per, rotativament, arribar abans i, a l’hivern, encendre l’estufa de llenya –amb fumèrria garantida– i... penjar la bandera; passar el pal de l’estendard pels orificis dels dos suports clavats a la paret exterior tenia el significat, segons el senyor Mercader, que les mares veiessin –l’escola es dreça en un punt elevat del poble– que el centre ja era obert i poguessin portar-hi el fill, ocasionalment refredat, i evitar així que s’hagués d’esperar a fora.

La manera com el senyor Ildefons Mercader de Corçà (Baix Empordà) va, com a mestre, navegar pels anys de franquisme m’ha fet créixer, si es pot dir així, l’admiració que professo al seu record. I això no queda en absolut afectat per, tot i que el meu pare no em va pegar mai, les cinc o sis bufetades que em va administrar al llarg d’aquells anys: a tots els meus col·legues de catifets, la recepció d’aquests correctius, corrents a l’època, ens semblaven obvis si havíem protagonitzat una malifeta, etcètera.