Digue’m pel nom

La declaració institucional d’ahir del president Carles Puigdemont sobre l’acord amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez em va refermar en la idea de com és d’importar anomenar les coses pel seu nom en qualsevol relació. Fer referència als greuges històrics que arrossega Catalunya des de fa dècades, reconèixer les desavinences passades que han propiciat l’actual clima de desconfiança, posar sobre la taula els diferents punts de vista sobre les qüestions principals d’un “acord històric inèdit” que s’ha d’anar implementant i fer referència als possibles desacords d’una legislatura que s’augura complicada. Si la voluntat és, de veritat, la de reprendre un lligam, sigui en l’àmbit que sigui, d’entrada cal reconèixer l’altre com a interlocutor vàlid i, per tant, com a subjecte mereixedor de paraula i de respecte. Parlar obertament del passat amb la mirada posada en el futur, buscar un marc en què moure’s després d’algunes renúncies prèvies i encomanar-se a un ens superior. I en un món en què practicament ningú es dirigeix a l’altre pel seu nom –sí, el de pila, vull dir–, potser el president en funcions de l’Estat espanyol haurà d’adreçar-se al 130è president de la Generalitat dient-li Carles, i el mateix però l’inrevés, Pedro. I no només en privat; amb llum i taquígrafs.