Quina democràcia?

Hi ha jocs que són molt perillosos. I el PP n’és especialista. Almenys a encendre el vesper. Sempre sota la mateixa excusa: mantenir la unitat d’Espanya. Una Espanya en la qual Catalunya sempre és el que en castellà en diuen la arma arrojadiza. Ho van fer el 2010, amb la retallada de l’Estatut. Van fer de tot. Des de recollides de signatures a sobregesticulacions, quan l’Estatut andalús era força calcat. Però a Andalusia hi tenen banc de vots. A Catalunya no. Ho van tornar a fer durant el procés. Amb un 155 infame i esparverant-se que la gent sortís al carrer. Que es manifestés i expressés un sentiment.

Ara fan tot el que criticaven el 2017: manifestacions davant de les seus socialistes i aldarulls. Molts aldarulls per justificar la seva negativa a l’amnistia. La diferència entre les reivindicacions del procés i les del PP és que els catalans defensaven el seu dret a tenir el seu país. Ho feien en positiu. Amb les ganes de construir alguna cosa. Les reivindicacions dels de Feijóo només són en negatiu. Des de les vísceres. Contra una decisió política per motius partidistes i electoralistes. Obliden que el PP no va poder formar govern i que Felip VI, aquell que veneren tant, va encarregar formar govern a un altre. I que ho fa dins del marc constitucional que tant estimen.

El que passa és que tenen dos gurus. Tots dos incendiaris. Aznar i Abascal, que criden a prendre els carrers com ho va fer Trump, i que va acabar amb l’ocupació del Capitoli. Però tot plegat és una excusa per a unes manifestacions que van més enllà. Des que Sánchez va arribar a la presidència derrotant Rajoy en una moció de censura, la dreta ha abonat el relat d’un president il·legítim. I el monstre s’ha anat fent gran. Amb ments tan potents com la d’Ayuso, que parla de dictadura, o Tellado, que qualifica la investidura de “frau electoral”. Ara posen Sánchez com un perill per a la democràcia. No em convenç Sánchez. Però de quina democràcia parlen Vox i el PP? Perquè si és la seva, que se la quedin. Jo en baixo.