La falsa identitat

Hi ha pronòstics que semblen inapel·lables, però a la llarga no es compleixen. El políticament dissortat gran historiador Ferran Valls i Taberner va escriure a La Vanguardia Española, el 15 de febrer del 1939, només cinc dies després que l’exèrcit d’ocupació franquista sotmetés tot el país: “Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista.”

Mort prematurament, als 54 anys, tot fa creure que com a home intel·ligent hauria caigut del cavall en veure una dictadura sanguinària, de nacionalisme autoritari, excloent i genocida, que encara matava centenars de milers de persones ja acabada la guerra, dirigint l’Estat com si fos una caserna militar.

La postguerra va ser dura, però les persones vingudes a Catalunya d’arreu de l’Estat van constituir el que pocs anys després Paco Candel definiria de manera precisa com “els altres catalans”. Gent que no oblidava la terra que els havia vist néixer, fet que no era obstacle per sentir seva la terra que els acollia. On podien progressar i fugir de la carestia i la misèria, on trobaven feina, on formaven una família. La gran majoria van fer pròpies les ciutats i pobles on emigraren, el lloc on tindrien la identitat els seus fills. El lloc on enterrarien els seus morts.

Malgrat la Dictadura vam esdevenir un sol poble per voluntat de ser-ho. El clar compromís dels partits polítics democràtics no va deixar espai per als dubtes. Només qui no volia no se sentia català. La majoria va estimar identificar-se amb la terra on es guanyava la vida, on respirava l’aire, on seguia festes, costums i tradicions, on la llengua era diferent. El país on lluitava i on esperava poder viure una societat plural i diversa, on la democràcia fos autèntica.

L’Espanya fosca i inquisitorial, la dels privilegis del franquisme, va reaccionar davant la realitat plurinacional. Van aparèixer manifiestos en defensa de la llengua castellana, el Borbó Joan Carles va arribar a dir que el castellà mai s’havia imposat. Trets a Madrid i tancs a València es van fer realitat a causa de la xarlotada d’un estrafolari Guàrdia Civil, Antonio Tejero.

Per fer front a la catalanitat emergent, es van inventar una identitat insòlita, això és, cosmopolita, ciutadà del món, barcelonès, etc. Els mitjans, tota la premsa de Madrid i part de la de Barcelona van jugar aquesta carta. S’havia d’aigualir la identitat catalana de la gent que formava un sol poble.

Quan va aparèixer la natural reivindicació política, econòmica i cultural d’un poble maltractat durant anys i panys, mitjans financers i socials van enfortir partits de disseny que han potenciat l’odi. Partits que han deixat zitzània.

Una vegada i una altra la ruta del catalanisme, del nacionalisme català, es manifesta amb força constant, des de la democràcia, els vots, els drets, els sentiments. La identitat. El dret a decidir, d’aquí ve el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Els pactes per una legislatura estable, per una amnistia, per acords econòmics que frenin el constant empobriment que Madrid ens imposa, faran que saltin espurnes. La fortalesa per vèncer atacs de tota mena, també d’ens catalans –sobretot econòmics i sindicals tancats en un marc mental mesetari– ens ha de fer conscients dels nostres drets, de la nostra identitat. Una identitat que té tothom més enllà de l’elitisme exclusiu dels privilegiats o dels qui a Espanya, negant el nacionalisme català, s’aferren a un estat caduc i ranci.

Sí constant, un altre cop emergent el nacionalisme catalanista.