Keep calm
Ses senyories
Els jutges, com els periodistes, viuen de la paraula. Els uns, per explicar com apliquen la jurisdicció i els altres, per relatar, interpretar i valorar fets. Per raons familiars, fa anys vaig prendre consciència de què impliquen unes oposicions a la carrera judicial: dos anys tancat pelant-se els colzes davant uns totxos que només de veure’ls em feien esbufegar. Que la CEOE, Foment i patronals de la dreta i més enllà desbarrin a propòsit de l’amnistia respon només a la coincidència ideològica que s’amaga rere l’eufemisme gent d’ordre. També passa amb altres nostàlgics: Conferència Episcopal, associacions de guàrdies civils o militars a la reserva. Que associacions de fiscals o jutges s’hagin permès la frivolitat de valorar acords polítics amoïna més. En una democràcia normal els haurien de recusar en qualsevol causa que hi tingués relació. Per haver fet política amb la toga posada, però també perquè, en manifestar-se contraris a un acord polític, ells mateixos vulneren la separació de poders que diuen defensar.
La modèlica democràcia espanyola fa dècades que té pendent que la pluralitat democràtica present en les primeres instàncies judicials es traslladi a unes cúpules que continuen regint-se pels plantejaments més rancis, immobilistes i restrictius. L’autèntic valor de les paraules s’ensorra quan Manuel García Castellón imputa Carles Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme i es queda tan fresc –no cal que obri el diccionari, pregunti a Robert Manrique, Pilar Manjón o Javier Martínez què és terrorisme–, però a la llei d’amnistia no es pot parlar de lawfare, no fos cas que ses senyories s’enfadessin. Ses senyories que, o vaig molt errat o no imputaran Santiago Abascal per convocar i atiar les concentracions a Ferraz –recordeu les d’Economia el 2017 i compareu– ni per instar els agents de policia a desobeir les ordres dels seus superiors.