L’Iran lidera l’eix del terror

La guerra a Gaza i l’atemptat contra la vida d’Aleix Vidal-Quadras a Madrid el passat 9 de novembre tornen a posar a casa nostra el focus sobre l’Iran. El veterà polític, a qui desitgem una ràpida i completa recuperació, designà en sec la República Islàmica com a responsable. El seu historial d’assassinats polítics i atemptats terroristes a l’estranger és llarguíssim.

Arran de la crisi a Gaza, Teheran amenaçà amb la mobilització de l’“eix de la resistència”, una coalició militar contra Israel i Occident que té muntada amb la Síria d’Assad, Hezbol·là al Líban, grups armats a Palestina i l’Iraq, rebels hutis al Iemen, i fins i tot Veneçuela, segons Nicolás Maduro. En realitat, el règim dels aiatol·làs lidera un veritable eix del terror. L’Iran sosté més d’una dotzena de milícies a l’Orient Mitjà. Els Estats Units calcula que ha estat finançant Hamàs i altres organitzacions terroristes a Gaza com el Gihad Islàmic amb uns 100 milions de dòlars anuals, a part dels 700 milions anuals que esmerça en el Hezbol·là libanès. Això sense comptar les provisions d’armament, formació tècnica i militar i suport polític. Sembla descartat que l’Iran estigués directament implicat en la matança islamista del 7 d’octubre i, tanmateix, tal horror no hauria estat possible sense la seva assistència continuada.

De moment, la inversió de l’Iran en els grups que ara mateix llancen coets contra civils israelians –Hamàs, Hezbol·là i els rebels hutis iemenites– li està sortint extraordinàriament rendible, tant en política interior com exterior. S’ha espolsat l’atenció internacional dels subministraments de drons a Rússia, del programa de proliferació nuclear i de les violacions de drets humans, en especial la seva particular guerra contra les dones. L’oposició iraniana ha quedat dividida entre proisraelians i propalestins. Per si fos poc, el conflicte nodreix una onada de ressentiment antioccidental al món musulmà i països del Sud i un tsunami mundial d’antisemitisme que fa les delícies dels clergues, atès que la destrucció d’Israel figura com a objectiu fundacional de la Revolució Islàmica. L’èxit de Hamàs en arrossegar el seu propi poble a una catàstrofe humanitària a càrrec d’Israel ha aconseguit les finalitats que buscava: atiar l’odi als jueus i dinamitar l’imminent acord d’Abraham entre Tel-Aviv i l’Aràbia Saudita. Amb els anomenats acords d’Abraham, Israel ja ha assolit l’entesa diplomàtica i la cooperació econòmica amb diversos països àrabs com ara Bahrain, els Emirats Àrabs Units, el Marroc i el Sudan. L’Iran està encantat d’haver delegat en Hamàs la interferència en la política exterior de la seva rival saudita i el bloqueig d’un nou reconeixement àrab de la sobirania de l’estat d’Israel.

La dictadura teocràtica xiïta de l’Iran va néixer envoltada de mort i terror el 1979, i continua igual 44 anys després. La monarquia del xa era una dictadura brutal, però poc s’esperaven els seus súbdits què els cauria a sobre després. La història és curulla de desgraciats exemples on un sistema polític opressiu és reemplaçat violentament per un altre que es revela molt pitjor. L’Iran és el tercer país del món en reserves conegudes de petroli i el primer en gas natural. Podria haver esdevingut una societat pròspera i que contribuís al progrés mundial. En lloc d’això, és un estat terrorista i pària arruïnat per (molt merescudes) sancions internacionals, corrupció generalitzada i pèssima gestió dels afers públics. L’antiga Pèrsia és avui una olla de pressió on la gent ordinària passa penúries i viu atemorida perquè el seu propi govern l’assassina sense miraments si gosa protestar o alliberar-se del vel islàmic. El règim aplica la pitjor repressió de la seva història per a mantenir sotmesa una població en desafecció màxima.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha de treballar amb les autoritats iranianes, perquè la potència xiïta resulta una peça imprescindible per a contenir la guerra entre Israel i Palestina i prevenir que s’escampi a escala regional o fins i tot planetària. L’Iran defuig un enfrontament directe amb Israel perquè implicaria també els Estats Units. El president Joe Biden procura frenar els bombardejos del primer ministre israelià Netanyahu sobre població palestina civil entre d’altres raons perquè la indignació per cada víctima àrab innocent augmenta la probabilitat que els grups apadrinats per Teheran es descontrolin i acabin engolint l’Iran, i Occident, en una conflagració devastadora. Encara som a temps d’evitar-ho.