Il·legítimament espanyols

L’embogiment de la dreta espanyola amb motiu del debat d’investidura de Pedro Sánchez –Perro Sánchez, que en diuen ells– no és exclusiu d’aquelles contrades. Podem trobar-hi evidents paral·lelismes amb altres protestes reaccionàries contemporànies com ara l’assalt al Capitoli dels Estats Units de l’any 2021 o l’atac dels partidaris de Bolsonaro al Congrés brasiler del gener passat. El pintoresquisme dels personatges que hem anat veient aquests dies no té res a envejar al d’aquell sonat que anava amb un barret de búfal i una llança, acompanyat d’individus vestits de militars i d’altres figures estrambòtiques. La mescla de simbologia, des de la dels partits conservadors més institucionalitzats fins a l’obertament neonazi, passant per la d’integristes religiosos, tot configurant un poti-poti amb un comú denominador, s’ha pogut veure tant a Madrid com es va poder guaitar a Washington. Banderes de la campanya de Trump barrejades amb esvàstiques i ensenyes sudistes. Logotips del PP a tocar de símbols franquistes i emblemes que volen evocar un tronat imperi desaparegut. El que sí que és exclusivament espanyol és el motiu pel qual es vol deslegitimar el resultat de les urnes. Mentre que al continent americà l’excusa raïa en una suposada manipulació de les eleccions –Rudy Giuliani deia que les màquines de votació estatunidenques estaven “trucades”, mentre que Bolsonaro qüestionava el funcionament del vot electrònic–, a Espanya la cosa es basa a negar la validesa dels vots independentistes. Els líders polítics de la dreta espanyola sovint contraposen públicament “els independentistes” amb “els espanyols”. Feijóo ho feia dimecres quan deia que “no em venc ni venc als espanyols”, confrontant-ho amb l’acord d’investidura amb els partits catalans, bascos i gallecs. La paradoxa gairebé no cal ni explicar-la: obligats a ser espanyols, però il·legítimament espanyols.