No sense el meu mòbil

No trobo el meu mòbil! Ens ha passat a tots, aquella por irracional que et falta alguna cosa imprescindible. És innegable que les noves tecnologies són part de les nostres vides, però hi ha algun límit? Quan ens passem a l’extrem, patim nomofòbia: ansietat i pànic pel sol fet de no tenir el mòbil disponible. El terme, que deriva de l’expressió anglesa no-mobile-phone phobia, té l’origen el 2011, resultat d’un estudi al Regne Unit amb l’objectiu d’observar la reacció dels usuaris quan no tenen el mòbil a l’abast immediat. A casa nostra, els estudis recents mostren que més del 80% dels joves tenen aquesta fòbia com a resultat de l’ús patològic dels dispositius,i els adolescents i nens entre 12 i 17 anys se situen com els més vulnerables. La dependència desencadena l’anomenat síndrome FoMo (de l’expressió anglesa fear of missing out, la por de perdre’s alguna cosa important). La frontera entre l’ús raonable i l’abús és una línia molt fina i perillosa. Cada cop som tots més conscients que tenim un problema, preocupats en veure el mòbil com l’extensió de la mà dels nostres joves, i nens a l’escola bressol que no mengen sense una pantalla al davant. Per això, saludo la iniciativa d’un grup de pares del barri del Poblenou de Barcelona, que el mes de setembre passat van impulsar la plataforma Poblenou, adolescència lliure de mòbil, amb l’objectiu de conscienciar les famílies i endarrerir l’entrega d’un mòbil fins als 16 anys, per poder lluitar contra els problemes derivats com el dèficit d’atenció, l’addicció digital i el ciberassetjament. És una iniciativa polèmica, però esperançadora i necessària per a molta gent. Potser aquesta reflexió ha trigat massa a arribar, però mai no és tard per posar-hi remei. Resistirem la pressió social de comprar un mòbil als nostres fills als 12 anys, coincidint amb l’inici de l’institut? Serem els pares capaços de predicar amb l’exemple? Les administracions també hi tenen una responsabilitat i un deure importants. Sigui com sigui, benvingut sigui el debat, les reflexions i la presa de consciència davant d’un problema real que té la nostra societat, i que amenaça d’esdevenir una pandèmia d’efectes devastadors en la formació i el desenvolupament sa dels nostres infants i adolescents.