Keep calm
Potser som al febrer del 36
S’ha publicat a les xarxes ultres la fotografia d’una de les filles de Pedro Sánchez, amb dades concretes de l’escola on estudia a Brussel·les i els viatges que fa a Madrid. La noia és menor, però algun dels líders de l’assetjament a Ferraz no ha tingut cap problema a publicar la foto tal qual, almenys d’entrada. Naturalment, una informació d’aquest tipus només pot provenir d’un servei de l’Estat d’alt nivell, d’algú que estigui molt interessat a fer saber a Sánchez que la seguretat de la seva família pot arribar a estar en perill. En termes sicilians, un cap de cavall.
Més enllà, Madrid és una olla de pressió. L’“a por ellos” ha desplaçat el punt de mira dels independentistes cap a l’esquerra espanyola, agredida des de tots els fronts per una aliança, inèdita, que va des dels skins, nazis i rapats, fins a Felip de Borbó, amb cara d’estrenyiment democràtic, passant per la patronal encorbatada. Però, tot i la sobreactuació, per a les elits de Madrid el problema de fons no és ni Puigdemont ni l’amnistia. Per a ells, les alarmes han saltat quan s’ha acordat un relat –com en el cas de PSOE/Junts– que s’allunya molt de la propaganda política de l’Estat i, en general, de les convencions de la transició.
Al marge de les clavegueres, en la superfície, totes les agrupacions de jutges i fiscals, els sindicals policials, els partits de dreta i extrema dreta, els bisbes espanyols... Tots veuen en Pedro Sánchez un tipus perillós que és capaç de destrossar l’Estat a canvi, només, de la seva permanència en el poder. I les elits espanyoles estan massa acostumades al diner fàcil i els negocis sense control. En definitiva, anem directes cap a una crisi d’estat com la que es va derivar de les eleccions del febrer de 1936, amb la diferència que una guerra ara no és possible (entre d’altres raons perquè ja no hi ha militars d’esquerres) i que, arribats al 2023, Europa no acceptaria fàcilment un Spexit d’un país que porta quaranta anys cobrant xecs de Brussel·les.