El voraviu
Què paga amb la cara?
Per mi que el rei espanyol la fa més de gos quan fuig que de pomes agres
Dos dies després de la investidura i ja hi ha tota una literatura especialitzada en la cara que li ha quedat al rei espanyol. Hi va haver una oportunitat d’or per examinar-lo quan Felip VI va rebre dijous la presidenta del Congrés, Francina Armengol. I hi va haver una oportunitat de platí ahir, divendres, quan Pedro Sánchez va prometre el càrrec. És probable que l’àvia Neus en veure l’escena digués que amb la cara pagava, i que s’estalviés especificar detalls de què pagava, per què ho pagava, com ho pagava i a qui ho pagava. Podia concretar més, perquè l’espectacle s’ho valia i ho permetia. Concretés com han concretat observadors que han vist a Felip VI cara de pomes agres. Intueixo que aquests estan més en la línia dels que li han vist “una gesticulació avinagrada” i que a xarxes ha originat un debat sobre si tenia a veure amb la situació política o era una qüestió fisiològica com la que va obligar Lamine Yamal a deixar el terreny de joc en el minut 71 el dia del seu debut en la Champions. Una tercera via entre els de la cara paga i els de les pomes agres seria la posició dels que li han vist “cara de gos quan fuig”. No em digueu per què, però si jo m’hagués de pronunciar estaria amb els d’aquesta tercera via. Dijous no ho vaig veure tan clar, però ahir, divendres, per mi era cara de gos quan fuig al cent per cent. Potser per la conya aquesta dels militars jubilats que insten el jovent a fotre fora Sánchez? Ves a saber!
