Raça humana
Per fi ho sé: de gran vull ser rendista
De petita volia ser tantes coses a la vida que cada dos o tres mesos canviava de professió quan projectava el meu jo del futur. Un dia volia ser mestra; un altre, caixera de supermercat, i un altre, periodista, professió per la qual, finalment i amb molt d’encert –no m’ha fet rica però sí feliç–, em vaig decantar. Si ara mateix pogués fer marxa enrere, però, i sabent el que sé de la vida, contestaria completament diferent a aquella típica pregunta que es fa als infants: “Què vols ser de gran?” Si els desitjos es poguessin fer realitat per art de màgia, tinc claríssima la resposta: jo de gran vull ser rendista. Vull ser com aquests fills de famílies adinerades que l’única aportació que han fet al país és donar feina a tots aquells que des de la segona línia de flotació gestionen les empreses i/o el patrimoni immobiliari que els seus pares, o avis, o besavis, van crear i ells només han hagut de mantenir funcionant. Jo també vull anar pel món amb un currículum infinit forjat a còpia de talonari a les universitats privades, algunes a l’estranger, que sempre fa goig. També vull parar la mà i que em caiguin deu o trenta pisos que la família va compilar i que jo podré llogar –millor a turistes, que sembla que paguen més– des del meu àtic comprat sense cap mena d’esforç a Manhattan. Tot i que crec que jo no seria una adinerada garrepa. Més aviat pagaria sous molt generosos per no assemblar-me ni de lluny a aquells que es van enriquir a còpia d’esprémer la classe obrera acabada d’arribar i d’explotar-ne els fills –la meva mare explica que amb dotze anys descarregava durant tot un dia camions de fruita a canvi d’un plat d’arròs–. En resum: de gran, o de més gran, no vull pegar ni brot, així que ara ja tinc clar que vull ser rendista.