De set en set
L’imperi de la vulgaritat
La vulgaritat no admet distraccions. Aquest és el seu poder real d’abducció. És així com s’entén millor que el debat entre tertulians i politicòlegs sobre la sessió d’investidura del President espanyol es concentrés, com un eixam de mosques al voltant d’un forat pudent, en l’insult caçat per casualitat a la presidenta de la Comunitat de Madrid. El favor que ha fet aquesta senyora amb la seva boca grossa a la causa de la ultradreta desimbolta! De sobte, que el feixisme més desvergonyit hagi pres els carrers amb el braç alçat, el pollastre per bandera i la llauna de cervesa com a munició de guerrilla ha deixat de ser rellevant, com si només fos una representació residual del malestar dels nostàlgics del règim, una mica grotescos i gairebé simpàtics, com aquella dona que, a falta d’arguments, només podia proferir un xiscle d’orangutan en la concentració de la plaça de Sant Jaume. “La gent ara mateix té necessitats més imperioses que assaltar un Parlament”, em deia un amic per tranquil·litzar-me, però el fet és que un insult, fins i tot un de gruixut, deixat anar a mitja veu en un racó i en defensa d’interessos de sang (al capdavall, Ayuso reaccionava a una al·lusió al seu germà), no em sembla gens equiparable a la impunitat oprobiosa amb què centenars de desaprensius poden exhibir la salutació nazi i les insígnies franquistes sense que ningú no els detingui per incitació a l’odi, i en canvi resulti tan reprovable, tan mesquí i contrari a l’estat de dret que uns partits elegits amb les regles democràtiques que “nos hemos dado entre todos” pactin el desbloqueig d’una legislatura.