Si no tens temps, no ets ningú

Estem fets de temps, deia Heidegger; aleshores, si no tens temps, no ets ningú. Ens exploten o ens autoexplotem, que diu el filòsof Byung-Chul Han. Les dones d’això en sabem molt a través de paraules com la vocació, l’entusiasme i les ganes de merèixer-nos cada oportunitat que se’ns doni, demostrar que valem, que ho podem fer. Però no ens enganyem. Quin tipus d’ase prefereixes ser? Un de ben guarnit amb cascavells i bandes daurades però pujant les muntanyes ben carregat de mercaderies per als altres, o un ase sense cap ornament (medalles, categories, retribucions) però que pot pasturar lliurement? No és fàcil, ens cal treballar per poder pagar cada cop més. Tot té un preu exagerat quan més del 50% de la població no arriba als 21.000 euros a l’any. És normal pagar 3 euros per un cafè o 200 euros per unes sabates amb sous de poc més de 1.000 euros? Molts treballen moltíssimes hores per no deixar mai de ser pobres.

Recordo de molt jove una feina que em van oferir en un forn de pa: del matí al vespre, i les estones que no vengués pa havia d’estar netejant o ajudant al forn, però mai podia estar parada. Com pot ningú construir la seva vida amb aquestes condicions laborals tan habituals avui en dia? Construir-se vol dir temps per a la cultura, per a l’estudi, per llegir, per pensar, per al silenci... La meva mare, que va morir amb 88 anys i treballava des dels 9 anys fregant cases, després 16 hores a la fàbrica i finalment en un bar més de 12 hores cada dia, sempre em deia: “No he viscut, només he treballat; em moro i no he vist ni fet res més que treballar.” Aquest és un lament terrible, per això cal despertar-se i marxar d’una vida que només és explotació un dia rere l’altre.

El sentit de la vida no es pot trobar quan una persona es veu obligada a viure la pròpia vida com un instrument. És una vida veritablement humana treballar del matí al vespre, encara que sigui en diferents tasques: la vida professional i la vida privada, una vida privada farcida de feines de la casa i cura dels grans i petits. Per a les dones, especialment, el tema del temps per a una mateixa encara és més difícil. Cada vida és única i no hi ha un especialista millor que un mateix en la pròpia vida, però vivim en una societat que no procura, al contrari, fa tot el possible perquè no tinguem temps per a nosaltres mateixos. Explotació o exclusió, mil avisos al mòbil que requereixen la nostra atenció, sèries per desendollar el cervell després d’un dia que ens ha deixat exhausts. Presses, excés de feina, urgències, emergències, terminis que s’exhaureixen, estrès, nervis, vides de ratolins engabiats fent girar una rodeta frenèticament que no va enlloc.

Si vols temps per A tu, hi hauràs de lluitar tu, perquè la societat no t’hi ajudarà, el món no t’ho dirà, que tu tinguis una vida amb sentit està fora dels valors de la nostra societat perquè no aporta cap rèdit econòmic a ningú. Tot t’empenyerà a feines amb molta dedicació, i una tecnologia basada en estris per robar-nos el temps, per captar la nostra atenció, així com formes d’entreteniment massives, fan que cada vegada el temps nostre, el temps de construir-nos, minvi. Per tant, hem de lluitar per donar-nos temps. Temps per ser i per arribar a ser. Temps per a un mateix, temps de silenci.

S’ha d’intentar no arribar a la mort amb variacions de la frase de la meva mare. “No sé què he fet, només he treballat i ja em moro.” I d’aquest “no sé què he fet” s’extreu el “no sé qui soc, perquè només m’he conegut a mi mateixa treballant, no sé què hauria arribat a poder ser, a poder fer, m’he perdut en una tasca inútil com Sísif o perduda en les banalitats que m’oferia un món cada cop més consumista i superficial”. Com es fa? Només sé que és molt difícil, que tot empeny a seguir el corrent dels que mai tenen temps, dels qui no són ningú. No sempre es pot, no sempre és possible, però que els focs d’encenalls no ens confonguin: la vida és allò que se’t desfà a les mans mentre tu estàs treballant o estàs fent lliscar una pantalla infinita.