Neocoses

Molts adolescents d’avui viuen en una nebulosa entre el panxacontentisme i la desmotivació. Alguns afirmen ser neonazis als disset anys, sense tenir ni la més remota idea de què diuen. D’altres no serveixen ni per estar amagats. Parlen de sexe o de política com si fossin experts en tots dos àmbits i encara els fa el llit la mama. Hi ha joves que van de neohippies, fumen cànnabis com micos, vesteixen amb parracs, i no coneixen ni el Maig del 68 ni els moviments socials i culturals que van portar a aquesta ètica estètica, sorgida arran de les protestes contra la guerra del Vietnam. N’hi ha que es rapen el cap, recompren caçadores bombers i s’hi estampen l’esvàstica perquè van de portantveus de l’extrema dreta sense pensar que qui té dos dits de front els veiem com un grapat de gilipolles que no tenen res al cap i que no coneixen la demència del feixisme. Alguns van de neogòtics: com si homenatjar el més enllà consistís a pintar-se les ungles negres, fingir que estàs sempre de dol o penjar-te creus per tot arreu. Un altre grup irrisori són els rapers, amb roba deu talles més, gestos de mongòlic com si tinguessin les extremitats fetes de xiclet, gorres a l’inrevés i cadenes daurades dels xinos. O els neopunks, criatures amb crestes verdes i pares benestants que ja no tenen més espai per als pírcings, els tatuatges i els símbols anarquistes, que no saben que el punk és una actitud inconformista dels anys setanta que va aparèixer com a crítica frontal al capitalisme, la religió i tot el políticament correcte. En fi, que tenim una fauna digna del museu dels horrors.