La Tura i en Bardalet: “«Tanto monta, monta tanto»”

El periodista Jordi Grau diu que la Tura Soler i en Narcís Bardalet són una “estranya parella”. El magistrat Fernando Lacaba assegura que, quan es parla d’ells dos, “tanto monta, monta tanto”. El que volen dir tant l’un com l’altre és que entre la periodista de successos d’aquest diari i el metge forense hi ha una relació de complicitat i respecte professionals ben peculiar des que, el 19 de juliol de 1986, es van conèixer durant una visita de la comitiva judicial a l’escenari de l’accident d’una avioneta a l’Albera que podria haver acabat en tragèdia perquè gairebé els enxampa un incendi forestal.

La relació entre la Tura i en Bardalet ha cristal·litzat en dos llibres, el segon dels quals, Rigor mortis, publicat per La Campana, es va presentar ahir a la Casa de Cultura de Girona amb Lacaba com a introductor de l’acte. A Rigor mortis s’hi expliquen alguns dels casos que han passat per les mans de Bardalet, a partir dels quals es permet fer una reflexió sobre la vida i la mort. Perquè, com va dir Lacaba, la medicina forense és una “medicina fronterera” que estudia els límits “entre la vida i la mort”. De fet, segons l’autora, el forense Bardalet, que amb set anys va agafar por en veure el seu primer cadàver, és un “gran investigador de la mort”, però també un “filòsof de la vida”. De reflexions per emmarcar, Bardalet en va amollar un munt al llarg de la presentació. Com per exemple: “La vida és immensament fràgil. És molt fàcil morir, només cal esperar.” O aquesta altra: “L’èxit sempre està a l’altre cantó de la por. Si teniu massa por és que no aneu bé.” Bardalet ha tractat la vida i la mort, que són com el “yin i el yang” o l’“alfa i l’omega”. És a dir, dues cares de la mateixa moneda. De fet Bardalet ha tingut ocasió de reflexionar-hi en la seva condició de pediatre i forense: “Néixer i morir s’assemblen molt. No sabem on naixerem ni on morirem. Comencem i acabem sense dents. Comencem i acabem en la ignorància. Comencem i acabem sense tenir el control dels esfínters.” Bardalet ha pensat tant sobre la mort que creu que la ciència, però també les lleis, han de repensar aquest concepte. Perquè, aquell jove fort i amb salut que troba una mort accidental i fa donació dels seus òrgans, és realment un mort? “Com a persona jurídica, sí, però com a concepte biològic continua viu perquè hi ha receptors dels seus òrgans.” Potser seria una mort “a terminis”.

En tot cas, la mort és un “fet natural” que també es pot viure des del sentit de l’humor, com aquell cop que Bardalet va donar el condol a una parella de guàrdies civils perquè va veure un tricorni al fons d’un pou on s’havia suïcidat una persona: “No, si se le ha caído al compañero, que es tonto.” Bardalet també ha reflexionat sobre la millor mort que es pot tenir: “Sense dolor, a casa i acompanyat.” I va acabar l’acte amb aquest toc d’humor tan necessari també per parlar de la mort: “Si no ens veiem més, que sigui per falta de llum.”