Decret

Que un ministre hagi de decidir per decret que es transmeti per televisió un partit de futbol és un fet absolutament antinatural o, si voleu, la comprovació que Espanya encara vol ser different, i no tan sols en el camp turístic. Que aquest ministre sigui el de Cultura afegeix pintoresquisme a la sorpresa.

Hi ha una raó aparentment lògica perquè unes esferes governamentals tan elevades s’interessin per la difusió del futbol a la televisió: també interessa a “molta” gent del poble, i poso “molta” entre cometes perquè és així i, al mateix temps, és una minoria; tinguem en compte que més de la meitat de la població és femenina –i en principi el futbol no l’atreu gens– i una gran part dels homes tenen una edat, uns gustos o uns costums que fan que no vulguin veure partits al televisor. Però, com que hi ha una inflació futbolística a la premsa –em sembla que ja són quatre els diaris (fixeu-vos-hi bé: diaris!) estrictament esportius–, a les converses de cafè, etc., el futbol és un protagonista de la nostra vida social. A Anglaterra, on es practica molt més l’esport que aquí, aquests diaris no existeixen i la gent comença a parlar de futbol divendres, i dilluns ja no se’n recorden. Aquí el respirem tota la setmana.

És sensacional que ens preocupi tant –jo també en soc un afeccionat– una activitat que fem rutllar tan malament. La qualitat del nostre futbol és molt baixa, i el paper que fan els jugadors, els directius i els càrrecs de la burocràcia futbolera és proporcionalment trist a la importància que es donen. Però ves per on, una situació tan desastrosa mereix que el govern faci memòria d’un decret de fa vint anys i resulti que, literalment, veurem futbol “per decret”. Això ha provocat una amenaça de vaga per part dels clubs disconformes, i amb una mica de sort l’enrenou pot agafar una tal dimensió que els diaris no tindran prou pàgines per explicar-lo.

Aquest decret futbolístic haurà fet saber, per primera vegada, a molta gent que existeix un Ministeri de Cultura. Si pensem que la informació sobre la cultura catalana ha estat pràcticament bandejada de la televisió estatal, i que en la pel·lícula sobre el Quixot s’ha suprimit inexplicablement un dels dos únics llibres que Cervantes elogia, i que és “casualment” l’escrit en català, el Tirant lo Blanc; si pensem que, ni amb decret ni sense, el govern no té cap interès a transmetre els debats sobre l’estatut del treballador, per exemple, que afecta tanta gent; si pensem... Però potser es tracta de no pensar, i el futbol decretat pot ajudar-nos a aconseguir-ho.

Perquè ja és sabut que les tardes de festa afavoreixen, sovint, la soledat i els pensaments dels ciutadans, dues activitats que, en frase clàssica, “no convenen al govern de la República”. O per dir-ho amb paraules de Hubbard: “Fes que la gent cregui que pensa, i t’estimaran. Perquè, si els fas pensar de debò, probablement t’odiaran.”