Ningú dona duros a quatre pessetes

La mare havia estat carnissera més de mitja vida, però quan van arribar els nets va decidir abandonar la feina al mercat per passar temps amb la canalla. S’havia incorporat al mercat laboral amb dotze anys, però va ser víctima de totes les martingales que feien els empresaris per estalviar-se impostos –en aquells temps ningú es plantejava denunciar-ho perquè prou agraïdes que estaven les dones de tenir feina– i no va signar el seu primer contracte fins que ja tenia una edat. Així que, quan va deixar de tallar costelles, va buscar una alternativa per poder cotitzar més anys i jubilar-se amb una petita paga. Va trobar una mitja jornada netejant una botiga de roba d’una gran cadena espanyola. Recordo que arribava a casa especialment cansada durant la temporada de rebaixes. Els venedors movien desenes de caixes amunt i avall, reposaven centenars de peces –parlem d’una de les botigues que més activitat registren al centre de Barcelona– i l’augment de l’activitat obligava tothom a multiplicar l’esforç, també la mare. Una part important d’aquest increment de la feina, deia ella, s’explicava perquè el personal de la botiga havia de retirar tota la roba excedent de la temporada i col·locar la que arribava de nou, dissenyada i cosida especialment per al període de rebaixes. Des d’aleshores que desconfio molt dels períodes d’ofertes, diguem-ne rebaixes, diguem-ne Black Friday. Recelo de les gangues, tinc clar que ningú dona duros a quatre pessetes i redueixo tant com puc les compres en línia, perquè, de la mateixa manera que creix el nombre d’operacions, també es deu disparar el frau. I, de passada, evito comprar el que no necessito, que d’un temps ençà els capritxos els he de limitar a les estanteries del supermercat.