El Meccano

Pertanyo a una generació que fou educada amb el Meccano. Arribava un moment que la pilota, el camió que es podia carregar i d’altres joguines elementals per a una edat elemental –que era el nom que fins i tot es donava a una fase de l’ensenyament– deixaven pas als jocs instructius. En la meva infantesa el Meccano era gairebé una “joguina de text”, si em permeteu de dir-ho així, un entreteniment-assignatura. Després del joc de les construccions –blocs, cilindres, piràmides de suro o de fusta–, amb les quals es practicava la coordinació de moviments bàsica, el Meccano significava l’entrada en un món més tècnic, que exigia més paciència, més precisió, més tensió muscular i més disciplina mental.

Tots els infants que jo tractava tenien un Meccano, segurament perquè tenien uns pares preocupats per donar als fills una eina de formació. Tinc la impressió d’haver estat un meccanista molt mediocre; la meva traça manual era escassa i, sobretot, no m’interessaven gens les politges, les grues, els mecanismes que podien fer-se funcionar, que era allò que apassionava els meccanistes autèntics. Hi havia diverses capses de Meccano, de complexitat progressiva, que alguns enginyers infantils –i alguns pares amb vocació frustrada– utilitzaven amb un rigor que em deixava admirat.

Tot i que jo no vaig passar mai del cotxe més senzill i de la manipulació més fàcil, guardo del Meccano un bon record i penso que fou un excel·lent acudit, com ho demostra el seu èxit universal. Ara resulta que la fàbrica, anglesa, ha tancat. S’ha acabat el Meccano, ja no era negoci.

Suposo que un dels grans enemics del Meccano ha estat la televisió i, en definitiva, la tendència creixent a la passivitat. Vivim l’època de les joguines que ja estan perfectament acabades i que a més actuen soles: la nina que camina, el tanc que dispara. Abans els infants feien caminar les nines i simulaven amb “barram!” i “grrr...” els sorolls propis de cada vehicle. És clar que avui també hi ha joguines educatives magnifiques, però la pressió publicitària a favor de les altres és enorme.

El Meccano era metàl·lic i ara domina el plàstic. Les peces metàl·liques, els cargols, el petit tornavís, etc., demanaven un cert esforç, provocaven una relativa duresa de treball, obligaven a observar un mètode; el Meccano venia a demostrar, a la seva manera, que obtenir un producte no era fàcil, que aconseguir aquell model que sobre el paper ens entusiasmava exigia molt de temps i molta voluntat. La vida, d’uns quants anys ençà, havia demostrat massa sovint el contrari: que hi havia moltes gangues, que moltes coses se’ns donaven fetes, que la continuïtat no era cap garantia d’arribar a un bon final, que molts triomfadors no havien seguit pas un camí constructiu… Què hi farem!

El Meccano és ja una peça de museu, i aquesta tarda sortiré a comprar-ne un dels senzills, si encara en trobo. Com qui compra un retall de temps perdut a cal drapaire de la vida.